En la vida de cadascú, passem per vàries etapes. De jovenet on estem totalment dependent dels pares, a l’edat adulta on prenim les nostres decisions, fins a una edat avançada on no podem canviar els nostres hàbits.

Aquesta crònica d’opinió, parteix del principi que el que és veritat per l’individu és també veritat per a les nacions.

Els catalans com a poble, hem viscut com joves de 1716 a 1914 (mancomunitat), nens massa agitat, els pares ens havien ‘ben lligats els gavinets de cuina a la taula’, per no fer bestieses. No teníem real lliure expressió, i haviem de fer el que ells volien.

Tot això fins l’adolescència (1914 – 2008), període on desenvolupem l’esprit crític i la nostra personalitat, però sense trobar la força de separar-nos. Vam ser dialogant somniant de llibertat, acceptant la idea d’una España plurinacional i passificada. Ens vam resignar tenir mancomunitat i estatuts d’autonomia. I quan els pares ens en feia una, surtiem al carrer crident el nostre desagraïment. Parlant amb els amics de lluita, somniavem amb ells una vida different.

Ja podrem ser adults quan viurem per nosaltres mateixos, prenint les nostres decisions, i acceptant-ne les conseqüències: tot no serà com ho imaginàvem, com és el cas la nostra vida personal, però ho haurem fet nosaltres. I això ningú ens ho podrà retreure.

Guillem Vidal i Agniel; Dinamarca, 16/07/2017

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]