El nostre cronista setmlanal; el Xavier.

Com sabem, el proper Sant Jordi, a la Catalunya Nord, a més de triar un llibre i una rosa, caldrà intentar trobar una resposta a la següent pregunta: dels quatre candidats amb opcions reals d’arribar a l’Elisi, quin és el millor, o, potser més aviat, el menys dolent?

Si el mètode que ha escollit per trobar feina per a la seva dona, pensés aplicar-lo al conjunt de tots els ciutadans, llavors jo tindria molt clar de recomanar votar per François Fillon, sobretot a la Catalunya Nord, on en serien molts els que necessitarien acollir-se al seu pla d’ocupació. Emmanuel Macron, en canvi, és el candidat òptim per als que no aspirin a res més que a anar fent perquè ja ho sabem que França fa aigües per tot arreu però no hi ha res a fer o, si més no, la idea de qualsevol canvi polític i social en profunditat més aviat esborrona; François Hollande no ha gosat presentar-se a la reelecció per por de no aconseguir ni passar a la segona volta, Manuel Valls va quedar exclòs de la cursa presidencial, i Macron és un ex-ministre del govern Valls, o sigui que de renovació, ni parlar-ne; naturalment, sempre quedarà el consol que pitjor que Sarzkozy i que Hollande no ho serà pas.

En el cas que guanyés les eleccions, on instal·laria la seva residència oficial Marine Le-Pen, al Palau de l’Elisi o bé a l’Hôtel du Parc de Vichy? Negant la responsabilitat de França en les deportacions de jueus al Velòdrom d’Hivern el 1942 ha contribuït força a recordar quins són els orígens ideològics del Front National; també me’n faig càrrec que seria inhumà demanar-li o esperar-ne que renegui del seu pare, conegut per la seva afirmació que les cambres de gas de l’Holocaust només foren un petit detall de la història. Dissabte passat, a Perpinyà unes mil cinc-centes persones van anar a sentir-la i, al final, li dedicaren una sonora ovació, però, ben mirat, què aplaudien?

Algú que no pot representar cap mena de regeneració política perquè al Parlament europeu hi ha fet les mateixes trapelleries que Fillon, que usa els seus privilegis polítics per evitar respondre davant de la justícia per les seves irregularitats i que tot ho redueix a la solució màgica d’una França radicalment xovinista, tancada a l’exterior i amb un règim autoritari segons el model de Vladimir Putin a Rússia. Ségolène Neuville va declarar que no es pot considerar pas el departament de Pyrénées Orientales com un baluard del Front National; tant de bo, perquè, com sabem, va anar d’un   pèl no haver de tenir Louis Aliot com a alcalde de Perpinyà; a més, segons la primera secretària del Partit Socialista a la Catalunya Nord, la història del departament no té res a veure amb l’extrema dreta perquè es tracta d’un territori que va viure de molt a prop la lluita contra el feixisme de Franco; tanmateix, a mi no em consta pas que s’hi organitzessin manifestacions de protesta contra la decisió del govern francès de recloure els refugiats republicans als camps de concentració d’Argelers de la Marenda, Sant Cebrià, el Barcarès, Ribesaltes, etc; d’altra banda, la història del Midi rouge, a què Neuville féu referència, deu ser la d’aquells pagesos benestants que no veien pas cap mena de contradicció entre votar socialista o, fins i tot, comunista, i explotar miserablement els immigrants temporers espanyols, mostrant-los també un absolut menyspreu racista franco-francès.

Ara fa uns quants dies, a Perpinyà es va dedicar una plaça als antics combatents d’Indoxina, en el ben entès és clar, que amb aquest nom es pretén commemorar no pas la gent que lluità per la independència del seu país sinó els soldats que hi foren enviats per defensar-hi el colonialisme francès; amb plantejaments com aquests, no té gaire d’estrany l’arrelament del nacionalisme radical i agressiu de Marine Le-Pen i els seus seguidors; amb el precedent d’Indoxina, no deu haver-hi res de més grotesc i ridícul que veure un francès acusant els americans de ser uns imperialistes per haver fet la Guerra del Vietnam, i jo que voldria que a la Catalunya Nord França es trobés amb un nou Dien-Bien-Phu, tot i que en una versió política i sense guerra ni violència.

Les propostes de Jean Luc Mélenchon poden resultar tan engrescadores com les que formulava François Mitterrand el 1981, i ja sabem com va acabar tot plegat, amb el canvi polític de 1983 en què es van deixar de banda els radicalismes que encara creaven més problemes i es va tornar a l’ortodòxia; per això, des d’aleshores, no hi ha cap diferència entre els socialistes i la dreta; segur que es poden trobar molts paral·lelismes i similituds entre Mélenchon i el Mitterrand d’abans de 1981. I en qüestió d’afirmació nacional franco-francesa i de rebuig a les identitats regionals, sí que no hi ha gaire diferència entre Mélenchon i Le-Pen.

I un candidat que defensi la recuperació del català a la Catalunya Nord i la dinamització del país trencant amb el centralisme esterilitzador, així com una ruptura total amb el model francès d’estat? En aquesta repúblique, un candidat així segur que no el trobareu pas.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]