El nostre cronista setmlanal; el Xavier.

Ara fa uns quants dies, no ve al cas precisar exactament quants ni donar cap data exacta, a Salelles, Gabriel Recasens va dissertar sobre el bon parlar, un tema força interessant perquè la llengua —l’idioma— és el codi que les persones fem servir per comunicar-nos els uns amb els altres i és precisament la complexitat del nostre llenguatge allò que ens fa humans, d’ací que, davant de restes d’antics homínids, com ara les de Talteüll (Rosselló), els arqueòlegs mirin d’establir si aquells individus ja eren capaços de parlar o no.

Gabriel Recasens té tota la raó del món en recordar que cal tenir presents les normes gramaticals, per així evitar cometre solecismes, com també en avisar-nos de mirar de no confondre paraules de pronúncia o grafia semblant però de significat del tot diferent com ara puguin ser-ho “perjudici” i “prejudici”, “prognatisme” i “pragmatisme”, “realista” i “reialista” o “circumscripció” i “circumcisió”; dels bons i útils consells de Recasens, podem deduir que si una cosa ens hem de proposar, aquesta és la de no cometre atzagaiades de l’alçada de les del polític barceloní Joan Pich i Pon (1878-1937) a qui la seva notòria incultura i ignorància el duien a parlar de la “ministració”, de la “llum genital”, d’anar disfressat de “radiador romà” o bé a definir el caviar com “ous de centurió” o “sifilític” com a col·leccionista de segells. Naturalment, en el món d’avui dia és bastant fàcil que en la nostra llengua s’hi introdueixin anglicismes innecessaris, i, a més, sempre ens podem trobar amb algun tanoca amb aire de setciències que es pensi que usant paraules o construccions d’origen anglès aconsegueix donar-se un cert aire de distinció.

En llegir-ne la notícia, però, va haver-hi un detall que em va intrigar força; com era possible que, parlant de llengua i de gramàtica, d’una manera natural i òbvia, Gabriel Recasens es referís al francès; que jo sàpiga, Salelles és un poble de la comarca del Rosselló i, per tant, la llengua autòctona no hi és pas el francès, sinó una altra de diferent. Que, per exemple, a l’Île-de-France, al Poitou, a la Turena, a Normandia, o també a Valònia i al Quebec, facin enceses afirmacions d’amor i afecte a la llengua francesa és tan lògic que si una cosa hi seria sorprenent seria la contrària; a més, m’hi jugaria el que fos que, temps era temps, a Salelles no hi havia pas ningú que sabés un borrall de francès. Naturalment, l’explicació del curiós fenomen de Salelles a què m’estic referint es troba en una trista, bruta i dissortada història que va començar el 1659, molt lluny d’ací, a l’illa dels Faisans, on, sense consultar a ningú dels afectats, es van prendre tot un seguit d’importants decisions les conseqüències de les quals les patim encara avui dia. De totes maneres, ja va bé que, de tant en quant, ens recordin la diferència que hi ha entre el Pays Catalan i Catalunya.

Segons anuncien, d’ací uns dies a Salelles algú parlarà sobre les Beaux mensonges de l’histoire; depèn de com es faci, aquesta xerrada podria resultar molt interessant i instructiva per a aquells que volen entendre fets tan inexplicables que semblen de debò fenòmens paranormals, com ara el que he comentat en aquesta crònica.

 

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]