Featured Video Play Icon

Avui s’inicien les ‘Marxes per la llibertat’ organitzades per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural que sortiran de cinc localitats diferents: Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i que aniran passant poble a poble per tot el territori fins arribar a Barcelona. Durant tres dies, es recorreran 100 km, en 5 etapes. Avui i demà hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda, de 20km cadascuna aproximadament), i el divendres només una, ja que s’arribarà a Barcelona al migdia.

Les marxes estan inspirades en d’altres marxes pacífiques històriques, com la ‘Marxa de la sal’ en la qual Gandhi va aplicar el pacifisme i va ser l’impulsor de la no violència, i la ‘Marxa sobre Washington dels drets civils’ on Martín Luther King va pronunciar el seu famós discurs: ‘I have a dream’ i a la que se li va atorgar el ‘Civil Rights Acts’ en 1964 i l’any següent el ‘Voting Rights Act’ que va permetre el dret de vot a les persones negres. Unes marxes pacífiques que pretenen ser una resposta a favor de la llibertat de les i els presos polítics, les i els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret a l’autodeterminació i els drets humans.

Segons informa l’ANC, qui vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Hi haurà autobusos en la mateixa marxa per aquelles persones que necessitin descansar i, en finalitzar les etapes, portaran de tornada a casa a aquelles persones que vulguin i/o necessitin. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà, a preu simbòlic, esmorzar, dinar i sopar populars i gratuïts a aquelles persones que s’hi ‘hagin inscrit, prèvia reserva al web www.marxesperlallibertat.cat.
És fonamental incidir en el fet que es tracta de marxes pacífiques, ja que com bé sabem la pau està inscrita en l’ADN català.

I és que els catalans som gent de pau. Tot i la resolució de la Sentència, amb la suma de 100 anys de privació de llibertat als presos polítics, el poble no defalleix davant les acusacions de violència que, sens dubte, no respon al tarannà dels catalans i catalanes que han fet créixer la sòlida i llarga cultura de la pau catalana. Una bona mostra del pacifisme de l’ADN català és l’aprovació pel Ple del Parlament, el 25 de juny de 2003, de la Llei 21/2003, de 4 de juliol, de foment de la pau. Una norma pionera tant pel que fa a Europa com a la resta del món. Quan es va aprovar, només es tenia notícia que la llei amb aquesta temàtica havia estat regulada a la província de Trento i a la regió del Vèneto, a la república italiana. En aquell moment, era inexistent a l’estat espanyol.

I és que Catalunya ha estat de les primeres a regular la pau i a voler sumar-se als països impulsors i capdavanters de noves polítiques que ajudin a construir una societat en pau. Sempre hem estat compromesos a col.laborar sempre positivament en el repte de substituir la cultura de la violència, ara tan propera, per la de la pau. Una cultura de la pau que consta com a dret en l’article 51 de l’Estatut d’Autonomia. Una llei catalana, la 21/2003, que com a valors en les actuacions de les seves administracions compta amb el foment de la pau, la justícia, l’equitat en les relacions entre persones, pobles, cultures, nacions i estats; la prevenció i la solució pacífica dels conflictes i les tensions socials, i l’enfortiment i l’arrelament de la pau i de la convivència. Els seus àmbits d’actuació que són els drets humans i les llibertats individuals i col·lectives, la convivència ciutadana, la promoció del diàleg i la solució pacífica de controvèrsies, l’ensenyament i l’educació per la pau, els mitjans de comunicació social i el foment del desarmament global.

Una educació i cultura per la pau que ha donat sempre els seus millors fruits, sent la millor llavor de respecte, germanor, diàleg, solidaritat i convivència, com les ‘Paraules per la pau’ d’en Miquel Martí i Pol:

Així la pau, que es guanya tenaçment cada dia
pel desig de voler-la més que tota altra cosa
i és mirall que fa possibles tots els somnis.

Parlo de pau en pau, des d’aquest temps que em toca
de viure i de sofrir, des de la meva altura
d’home senzill que creu que la pau és possible
des de l’amor profund al poble i a la llengua
que m’han fet el que sóc i em serven i s’impulsen.

D’aquest silenci estant proclama l’esperança,
la pau no és un do ni un cim inassolible
sinó el recomençar de moltes primaveres,
la voluntat i el risc d’estimar i comprendre.

Rusc d’Abella .