Si es tracta d’altres departaments, tant se me’n dóna, però em sap greu que en les protestes dels armilles grogues a la Catalunya Nord hi surti gent fent onejar banderes franceses; em sembla veure-hi el contrapunt negatiu de les urnes d’Elna o dels llaços grocs de Perpinyà. En una d’aquestes banderes tricolors, que, per al meu gust, enlletgeixen el paisatge, hi havia escrit “1789”, “1968” i “2018”.

La revolució de 1789 —la Revolució Francesa per antonomàsia— va significar la liquidació de les restes de l’autogovern català que, després del Tractat dels Pirineus (1659), havia aconseguit conservar la Catalunya Nord; així doncs, el nou estat nacional francès establert a París va ser més autoritari i centralista encara que l’antiga monarquia de Versalles; a més, Perpinyà va perdre la seva universitat, clausurada el 1792 i no reoberta fins 1979; el descontent dels nord-catalans amb el nou model d’estat francès va quedar ben demostrat amb la seva actitud de deserció massiva i de col·laboració amb l’enemic durant la Guerra Gran (1793-1795) en què Catalunya, tant el Principat com la Catalunya Nord, fou camp de batalla entre Espanya i França.

Les grans revoltes i protestes de maig de 1968 estaven dirigides per una gent que, d’una banda, era molt crítica amb els sistemes polítics i socials de l’Europa occidental però que, de l’altra, creia a ulls clucs la falòrnia que els règims comunistes no eren pas dictadures totalitàries sinó societats socialistes on el poder l’exercia la classe obrera; a França, l’única cosa que es va aconseguir fou la dimissió i retirada del general Charles de Gaulle, succeït a la Presidència de la República per Georges Pompidou; a part d’això, alguns dels revolucionaris de 1968 després van beneficiar-se de la menjadora en temps de François Mitterrand. I què se’n traurà del 2018, ja ho veurem.

Nicolas Sarkozy no va aconseguir ser reelegit per a un segon mandat, François Hollande no va gosar presentar-se a la reelecció per por de fer el ridícul de no arribar, ni tan sols, a passar a la segona volta i, com veiem, la popularitat d’Emmanuel Macron cada dia perd punts, suposant, és clar, que encara n’hi quedin, i això per no parlar de cert candidat a les properes eleccions municipals de Barcelona. Avui dia, doncs, els ciutadans francesos canvien els presidents i els caps de govern igual com, en el seu moment, Lluís XVI destituïa els ministres que fracassaven en l’intent de fer funcionar un sistema polític que feia aigües per tot arreu; en conseqüència, el problema no és pas qui ocupi l’Elisi —sempre i quan no sigui Marine Le-Pen— o Matignon, sinó el model d’estat; ara bé, la França que coneixem avui dia, on, si es visqués una belle époque de flors i violes i de grandeur, no sortiria ningú a la carretera amb l’armilla groga a no ser que hagués tingut una avaria amb el cotxe, té els seus orígens no pas en Macron, ni tan sols en de Gaulle, sinó, precisament, en la refundació de 1789; per tant, canviar-la de dalt a baix com un mitjó, es podrà fer però costarà Déu i ajuda; com sabem, França es divideix en dues unitats que són París i el desert francès, i els problemes de la Catalunya Nord vénen del fet que està situada a la perifèria no ja de França sinó del mateix desert francès; no podem estar segurs que s’aconseguís crear una França nova sense reproduir-hi aquest esquema territorial. En canvi, a la Catalunya Nord, hi ha una solució molt més senzilla: trencar amb França i unir-se al procés independentista català, que pretén, precisament, bastir un nou model d’estat en resposta a les disfuncions del model d’estat vigent avui dia a l’Europa occidental que ja ho sabem que és el menys dolent de tots però això no vol dir pas que ens hi hàgim de conformar.

És per això, doncs, que a la protesta dels armilles grogues, en comptes d’una bandera francesa amb el 1789, 1968 i 2018, m’hauria agradat veure-hi una senyera de sang i or on hi estigués escrit “1667” (l’any de la revolta dels Angelets de la Terra contra el poder francès), “1907” (en record de la revolta dels vinyaters de la Catalunya Nord que Georges Clemenceau va reprimir amb la mateixa manca criminal d’escrúpols amb què, deu anys després, envià joves a l’escorxador de les trinxeres) i “2017”, com a reivindicació dels sud-catalans reprimits per Espanya, un estat tallat pel mateix patró que França.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com