Enguany no s’escau pas el quarantè aniversari de la Bressola, però el passat dia 18, es va emetre al programa El Documental del Canal 33 el reportatge La Bressola. 40 anys d’immersió a la Catalunya Nord, elaborat en coproducció per l’associació Amics de la Bressola i TV3 amb el suport de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya; com sabem, els responsables de TV3 col·loquen al Canal 33 tot allò que no preveuen que assoleixi una màxima audiència i, evidentment, vist el tractament que els mitjans de la CCRTV acostumen a donar a la informació sobre la Catalunya Nord, és lògic que els encarregats de programació tinguessin molt clar que el reportatge sobre la Bressola no faria pas TV3 líder d’audiència; de totes maneres, dissabte passat al vespre, el programa sobre la Bressola va proporcionar una molt interessant alternativa a haver de presenciar els esgarips i galls dels participants en aquell espectacle xaró, carrincló i patètic anomenat Festival d’Eurovisió.

El 16 de setembre de 1976, va començar a funcionar a Perpinyà la Bressola, aleshores la primera escola de Catalunya a tenir el català com a llengua vehicular perquè al Principat encara hi estava vigent la legislació franquista que bandejava el català de l’escola i, doncs, obligava a fer l’ensenyament en castellà; per això, tal com ho afirmà al reportatge Enric Larreula, president d’Amics de la Bressola, aquesta experiència va proporcionar un exemple a seguir als que volien normalitzar el català en l’ensenyament escolar a la zona espanyola de Catalunya, especialment en llocs difícils com ara certs indrets de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Suposo que, involuntàriament, l’inspector d’ensenyament que va parlar —en francès— al reportatge va confirmar que l’actitud envers la Bressola dels medis oficials franco-francesos oscil·la entre la indiferència i l’hostilitat, ja que l’única cosa que hi va saber dir a favor era que l’aprenentatge del català no perjudicava pas els alumnes.

La Bressola va aparèixer uns vint anys després que a la Catalunya Nord s’hagués perdut la transmissió familiar del català perquè tothom va agafar el perniciós costum de dirigir-se als fills en francès —i, a vegades, renyar-los i tot si intentaven parlar en català— per considerar el simple coneixement del català una mena d’estigma que assenyalava algú com a ignorant o marginal; al capdavall, no és pas cap secret que si els gitanos de Perpinyà continuen parlant en català és, només, perquè no duien els seus fills a escola i, per això, acabaven sent uns analfabets abocats a l’exclusió social; ser una persona normal implicava, doncs, parlar en francès; per això, molts nord-catalans van rebre amb sorpresa i, també, amb rebuig l’obertura a Perpinyà d’una escola en català. Naturalment, la Bressola, per si mateixa, no salvarà pas el català a la Catalunya Nord, igual com no va ser només l’escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal de Jules Ferry la que l’hi ha posat en perill d’extinció; si a col·legi, els mestres renyaven i castigaven els nens que parlaven en català, els pares hi haurien pogut protestar, igual com les autoritats franceses no hi haurien pogut fer res si, a la Catalunya Nord, les normes d’exclusió total del català de l’escola s’haguessin incomplert sistemàticament; al capdavall, la legislació escolar de Jules Ferry no és pas gaire diferent de la que, per aquella mateixa època, va donar a Espanya el ministre Claudio Moyano; no crec pas, doncs, que qui va fer pintar a l’escola d’Aiguatèbia (Conflent) el sinistre lema Soyez Propes, Parlez Français ho fes sota la vigilància d’uns gendarmes encarregats de tancar-lo a la presó si no ho feia.

La Bressola —i qualsevol altra escola catalana— només pot aconseguir que els seus alumnes aprenguin el català malgrat que a casa seva es parli en francès; per recuperar de debò el català, caldrà un canvi de mentalitat en la societat nord-catalana que se n’adoni de l’error que va cometre ara fa seixanta anys renunciant a la llengua.

Evidentment, si, avui dia, el problema és que moltes famílies volen ensenyament en català per als seus fills però no poden aconseguir-ne perquè l’administració pública no proporciona les places escolars suficients i, d’altra banda, per manca de mitjans, la Bressola no pot admetre totes les sol·licituds de matrícula, això és un bon senyal que els temps han canviat; a més de la consciència que una catalanitat feta de senyeres, partits de la USAP, cargolades, sardanes i castellers però parlant en francès és una catalanitat castrada, els avenços en la normalització lingüística al Principat han proporcionat un prestigi al català a la Catalunya Nord que no tenia ara fa quaranta anys, quan, a conseqüència de l’acció del règim franquista, era també una llengua perseguida i marginada.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com