Divendres passat, és a dir ara fa una setmana, vaig assistir a l’acte de presentació del llibre 55 urnes per la llibertat que, amb la col·laboració del Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord i de l’editorial Rafael Dalmau, va tenir lloc a l’espai cultural Canigó el qual, malgrat el seu nom, no és pas ni al Conflent ni al Vallespir, sinó a Vic, dins de la llibreria Muntanya de Llibres, especialitzada en temes de viatge i muntanyisme. Com sabem, es tracta del catàleg de l’exposició 55 artistes per la llibertat, organitzada pel Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord, que va demanar a tot un seguit d’artistes usar urnes del referèndum, d’aquelles, doncs, que segons l’ex-dirigent del PP a Catalunya Xavier Garcia Albiol —un personatge que, per les seves actituds xenòfobes i reaccionàries, dins del Front National segur que no s’hi trobaria pas estrany—, la seva dona feia servir per recollir-hi les escombraries, per realitzar obres de denúncia de la repressió espanyola perpetrada l’1 d’octubre.

Amb el llibre, doncs, podem veure imatges de les obres exhibides primer a Brussel·les i, després, a Perpinyà així com a d’altres llocs de Catalunya.

Els presentadors de l’acte —Valentí Sallés i Fina Duran— van referir-se, més d’una i més de dues vegades, al deute que el Principat havia contret amb la Catalunya Nord perquè, sense la col·laboració nord-catalana, el referèndum de l’1 d’octubre no s’hauria pogut dur pas a terme i, així, van referir-se a Hervé Pi, un dels organitzadors de l’exposició, i a Joan Becat, difusor de l’actualitat política del Principat a la Catalunya Nord; per això, segons ho van dir, malgrat que, òbviament, les comarques nord-catalanes no quedaran incloses, de moment, dins de la República Catalana, s’hauria de mirar de trobar una fórmula per reconèixer la nacionalitat catalana a la gent del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la Cerdanya, com també van assenyalar que el procés independentista sud-català i, en especial, l’1 d’octubre, ha marcat una fita en la història de la Catalunya Nord on s’ha desvetllat un sentiment catalanista que a molts els semblava extingit.

Tan de bo, doncs, dins de l’independentisme del Principat comenci a arrelar la idea que pretendre afegir la Catalunya Nord al projecte d’emancipació nacional és una cosa del tot factible i no pas una ximpleria pròpia d’arrauxats que fan volar coloms com ho seria plantejar la reconquesta d’Atenes i Neopàtria. D’altra banda, tenir en compte la Catalunya Nord és una cosa que, al Principat, ajuda a deixar enrere els referents espanyols ja que, si, per exemple, en l’àmbit de la llengua, a algú li sembla lògic fer concessions al castellà per aconseguir vots a certs llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, llavors també es podria proposar fer concessions al francès per aconseguir adeptes a la Catalunya Nord, igual com si les obres de Manuel Vázquez Montalbán són literatura catalana, llavors també ho són les de Ludovic Massé, i, evidentment, a TV3 haurien de subtitular la gent que hi surt parlant en castellà perquè no és pas veritat que aquesta sigui una llengua que l’entengui tothom a tot arreu de Catalunya; vaja, o si creuen que no han de subtitular el castellà, llavors que no subtitulin tampoc el francès.

Llàstima, però, que, en l’acte de l’espai cultural Canigó, a un dels presentadors, no diré pas quin, se li escapés parlar de “l’artista francès Pascal Comelade”; senyal, doncs, que en la tasca de conscienciar la gent del Principat que el límit septentrional de Catalunya no és pas ni a La Jonquera ni a Puigcerdà sinó entre Salses i Òpol, encara queda molta feina per fer. I, precisament, a la Catalunya Nord la causa del catalanisme estaria totalment perduda si el Principat no existís.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com