Del daltabaix europeu que ha significat el triomf del Brèxit, tothom vol treure’n profit. Sense anar més lluny, a Espanya es fan la il·lusió que si el Regne Unit marxa de la Unió Europea, llavors disposaran d’un trumfo amb el qual podran pressionar Gibraltar per obligar-lo a acceptar la sobirania espanyola. Naturalment, els francesos, en especial els que tenen el cap més hexagonal, no volen pas ser menys i ja estan fent-se les seves càbales.

Tal com és de domini públic, molts francesos lamenten que la llengua internacional en tots els àmbits ja no sigui el francès, que, com sabem —o hauríem de saber— és la més bella i perfecta de totes les llengües del món, vaja que potser igual és l’única llengua que hi ha a tot arreu de la cap de la terra, perquè totes les altres no passen de ser “patois”; suposo que tots recordem el paper d’estrassa que va fer Marine Le-Pen a Nova York dient que ella no parlava pas l’anglès perquè era francesa. Doncs vés per on, amb el Brèxit, uns quants dels més devots feligresos de la Marianne han vist obert el cel —el cel tricolor blau, blanc i vermell, s’entén— per aconseguir que el francès esdevingui el principal idioma de treball a la Unió Europea; així ens trobem l’eurodiputat Jean-Luc Mélenchon, conegut per un xovinisme franco-francès del tot comparable al del Front National, dient que “l’anglès ja no pot ser el tercer idioma de treball en el Parlament Europeu”, opinió força semblant a la de l’alcalde de Béziers Robert Ménard (FN) que “l’anglès ja no té legitimitat a Brussel·les”.

Fins i tot suposant que el Regne Unit acabés marxant de la UE, l’anglès hi és una llengua oficial i, doncs, costaria eliminar-lo, sobretot perquè un canvi com aquest caldria aprovar-lo per unanimitat i hi ha països favorables a mantenir l’anglès. A part d’això, si avui dia la llengua internacional és l’anglès, que la UE optés per una altra seria anar al revés del món, i no crec pas que ningú hi estigui disposat només per fer contents els francesos. Ara bé, en el cas hipotètic que a la UE es decidís deixar de banda  l’anglès, jo m’estimaria més que la nova llengua oficial europea fos l’alemany ja que, al capdavall, si avui dia Europa funciona és gràcies a Alemanya, perquè França ja té prou feina no fent figa, i si per la raó que fos l’alemany no fos una opció possible, llavors igual m’inclinaria pel txec, una llengua ara normalitzada però minoritzada ara fa cent anys i que fou la llengua de l’únic estat democràtic que va haver-hi a l’Europa central entre 1918 i 1939, i si el txec no pogués ser tampoc, llavors ja em plantejaria l’esperanto, el llatí o el català mateix.

D’alemany no en sé un borrall i, per això, un text que hi estigui escrit em resulta del tot inintel·ligible, mentre que el francès, encara que no el sé, per la seva similitud amb el català, puc més o menys llegir-lo; per tant, si la frontera de França fos al massís de les Corberes o, si, com al Principat fan molts, no tingués en compte l’existència de la Catalunya Nord, no em significaria cap problema que el francès passés a ser la llengua principal de la Unió Europea, però és clar, com ja he dit més d’una vegada, el meu contacte amb la realitat nord-catalana, fruit de la meva assistència regular a la UCE, m’ha immunitzat permanentment de la francofília, una malaltia epidèmica al Principat on, tal com molts nord-catalans poden comprovar-ho, fa estralls.

Evidentment, si, malgrat tot, el francès passés a ser la llengua de la UE, se’n seguiria una reafirmació del nacionalisme franco-francès que dificultaria encara més la recuperació nacional de la Catalunya Nord, i si a mi em sembla possible arribar, ni que sigui en un futur llunyà, a normalitzar el català a l’actual zona francesa de Catalunya és, precisament, perquè, avui dia, el francès ja no gaudeix del prestigi de llengua internacional que tenia ara fa unes quantes dècades, abans que la llengua mundial passés a ser-ho l’anglès.

Confio, doncs, que, en qualsevol circumstància, fins i tot després d’una possible consumació del Brèxit, esperar que el francès esdevingui la llengua de la Unió Europea sigui fer volar coloms, però si arribés a plantejar-se de debò l’opció de bandejar l’anglès dels organismes comunitaris, llavors hem de tenir molt clar que representaria una autèntica incongruència acceptar el francès com a llengua europea i, alhora, voler la normalització del català a la Catalunya Nord; per això, abans que el francès, l’alemany o la que sigui, excepte l’espanyol, és clar.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.