Bona nit,

Quan em van demanar de parlar aquí, vaig dir que sí de seguida. No és que m’encanti parlar en públic, ni sóc la més legítima: però des de fa poc tinc molt clar que com a dona i com a nord-catalana, és un deure de fer sentir la nostra veu.

Perquè estic convençuda que les dones i les perifèries dels Països Catalans sem indispensables per sortir de l’atzucac en el qual nos trobem. Perquè sem les oprimides dels oprimits, tenim una gran i llarga i constant experiència de la resistència. Les dones, quan despleguem les ales, res no ens pot aturar. Aquesta és la nostra força, i en els moments que vivim, la necessitem més que mai.

Heu notat com fan falta les veus de dones actualment? La Dolors, la Carme, la Marta, l’Anna, la Meritxell, la Clara, la Tamara… Sense elles, sense totes vosaltres, crec que no hi hauria hagut el Primer d’octubre. I ara, que les han silenciades, tot sembla més feixuc, menys clar, més tou. Nos cal més veus, fermes, de dones! Nos cal d’urgència posar més estrogen en tot aquest procès que s’eternitza. Si hem permeteu: menys concurs de qui la té més llarga i més ovaris.

Està clar que les dones hem de prendre la paraula si volem que les coses avancin. Per això: Gràcies d’invitar-me a parlar avui.

És el primer cop que vinc aquí. I no tinc excuses: visc a 35 minuts d’aquesta presó, companyes i companys de Catalunya Nord vénen cada setmana. Crec que no volia enfrontar la realitat. Aquesta tan cruel realitat. Que aquí mateix hi hagi una dona tancada per les seues idees, que són les meues, que són les nostres, és d’una violència indicible.

És evident, però sembla que no ho sigui per a tothom, per tant ho repetiré: La violència és tenir gent a la presó i a l’exili. No és pintura groga. La violència son els cops de porra, de la Guardia Civil, de la Policia Nacional i dels Mossos: no és tirar avions de paper o pols de color, ni tampoc aixecar barreres de peatge. 

Parlant de peatges, aquesta setmana, a Catalunya Nord, com a la resta de l’estat francès, també s’han aixecat barreres, també s’han bloquejat carreteres. Els mitjans sud-catalans no us ho han explicat gaire, però al Nord també, la revolta és de color groc. Les armilles grogues lluiten pel seu poder adquisitiu i contra la desigualtat: no sempre amb encert però de manera decidida, malgrat la pluja i el fred, i els automobilistes que els atropellen.

Què esperem? Que no tenim motius suficients per aturar-ho tot? em direu que és més complicat aquí, i que la repressió és brutal i que el franquisme no ha mort. I és cert. Però hi ha moments que cal deixar de tenir por. Deixeu de tenir por! No poden empresonar tot un poble. I si els voleu fer sortir, els que sí que hi son, a presó, no hi ha més remei. Caldrà baixar al carrer, un i altre cop. Caldrà fer vaga. Caldrà acceptar de no anar a la feina, de perdre diners, de prendre cops i potser de passar per comissaria o davant de tribunals. Caldran petits o grans sacrificis. Hi esteu disposats? 

No podeu baixar els braços ara. Simplement perquè no teniu més opcions. No hi ha marxa enrere. Sempre vos podeu desesperar de decisions partidistes, de renúncies incomprensibles, de tristos papers dels uns o dels altres, però la realitat és que heu començat una autèntica revolució, de la millor de les mareres, transversal, no-violenta i creativa, i ara la cal portar a terme. 

Cal acabar aquesta revolució, i des de la Catalunya Nord sempre ens tindreu al costat.  Perquè sem catalans i perquè sem demòcrates. Ja ho sabeu, pel que sigui _ urnes, paperetes o el que calgui _ hi sem i hi serem. Mai s’havia vist, al Nord, tanta gent interessada i implicada en el que passa aquí. Mai havíem vist tants elegits prendre partit, des del petit vilatge fins a les màximes institucions de Perpinyà.

Podeu comptar amb nosaltres, i esperem que un cop aconseguireu la república, nosaltres podrem comptar amb vosaltres. Per això, no podrà ser qualsevol república. Nosaltres fa segles que la patim la Repúblique française, aquesta màquina per aixafar consciències, destruir cultures i arrasar pobles. Nos ha deixat planxat, la república. No n’hi ha prou en treure un rei i fer una nova constitució. Si no la feu més justa, més social, feminista, si no respecta la terra, si no respecta la gent, potser millor no fer-la.

Ara que heu començat, posats a fer, feu-la, però feu-la bé. Construïu pas a pas aquesta nova casa, per a tothom. I deixeu la clau al pany. Que tard o d’hora, els altres Països Catalans, també voldrem entrar.

Júlia Taurinyà

 

NDLR: Gràcies, Júlia, pel teu parlament i per regalar-nos text. (La redacció de VW CN)