El vídeo que Júlia Taurinyà va confeccionar manualment per al programa Aquí Sem de France 3 ens explica, o, en alguns casos ens recorda, els aspectes més esperpèntics de l’uniformisme lingüístic i cultural franco-francès; el primer és que a França hom no pot posar als seus fills noms com ara Martí, Núria, Victòria, Òscar o Júlia per la molt senzilla —i estúpida— raó que, en francès, les vocals “i”, “o” i “u” no porten mai aquesta mena d’accents; segons es veu, a França qualsevol llengua del món està obligada a adaptar-se a les normes ortogràfiques del francès, cosa que a l’univers hexagonal encara es deu considerar un favor perquè, com sabem, el francès és la llengua més bella i perfecta del món; quina desgràcia, doncs, van tenir els catalans del Principat que el Tractat del Pirineus no hagués inclòs tot Catalunya a França.

L’altre fet de què ens parla el vídeo de Júlia Taurinyà és del costum que tenen els francesos de riure’s d’algú que parli amb accent català perquè, segons ells, això indica que es tracta d’un pobre pagerol ignorant que amb prou feines deu d’haver sortit del seu poble on, tal com ens ho podem figurar, deu dedicar-se a pasturar vaques; ja vam veure, ara fa uns mesos, com Jean-Luc Mélenchon, algú que es presenta com progressista, va perdre els papers escarnint una periodista tolosana pel seu accent llenguadocià.

Primer que tot, em permeto aclarir, per evitar així malentesos, que a Espanya hi ha gent que pensa i actua igual; d’altra banda, està encara força arrelat l’estereotip de contraposar ciutat-progrés i camp-endarreriment, tot i que no s’acabi d’entendre de quina mena de progrés i de modernitat, o, simplement, de benestar deu poder gaudir algú que visqui a la banlieue d’una gran ciutat o, simplement, al barri de Sant Jaume de Perpinyà.

El vídeo acaba amb la pregunta: “Fins quan ens deixarem uniformitzar?”. Home, les coses com siguin, quan, ara fa entre cinquanta o seixanta anys, es va generalitzar el mal costum de parlar als fills en francès, es va fer una passa de gegant en el camí de la uniformització franco-francesa, perquè evidentment, que a Perpinyà tothom parli en francès és una fita que Jules Ferry i, menys encara, l’abbé Grégoire no haurien pogut creure’s que de debò arribaria a aconseguir-se mai. Segons es diu, a Nimes i a Montpeller, sobretot entre els joves, s’està perdent l’accent meridional, és a dir, la darrera resta que quedava de l’occità; segons la lògica franco-francesa, això significa, òbviament, que aquestes dues ciutats estan molt més avançades en progrés i modernitat que no pas Perpinyà.

El camí lingüístic que la Catalunya Nord va adoptar en els anys que seguiren a la fi de la II Guerra Mundial condueix més cap a Montpeller que cap a Girona; ara bé, per més que s’hi acabi parlant el francès amb un perfecte accent parisenc, Nimes, Montpeller, Narbona, Carcassona, etc no passaran mai de ser unes petites ciutats provincianes perdudes en la perifèria del desert francès, llocs on només es viu a remolc de París, que, com sabem, ha esdevingut la ciutat de la llum únicament després d’haver deixat a les fosques tota la resta de França; ja hem vist, doncs, què n’han tret de renunciar al darrer vestigi que encara hi quedava de la seva llengua.

En conseqüència, la Catalunya Nord ha de veure el Principat com l’exemple a seguir, sobretot arran de l’inici del procés independentista, i el Llenguadoc com la imatge, òbviament gens agradable ni falaguera, del seu futur si no abandona el camí de l’assimilació franco-francesa; si a França, se’n riuen dels catalans perquè no parlen prou correctament el francès, no passa res perquè el problema real és el de la precària situació del català a la Catalunya Nord; tant de bo el departament de Pyrénées-Orientales pogués tornar a ser l’antic Rosselló català d’abans.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com