M’agrada que guanyin la USAP i el Barça, però com que no sóc gens aficionat als espectacles esportius, ni se m’ha passat pel cap anar a Tolosa a veure el partit contra el Grenoble ni al Camp Nou a presenciar el clàssic contra el Real Madrid. Suposem, però, que, malgrat tot, se m’hagués acudit acudir a l’estadi de Tolosa; segurament, entre els seguidors de la USAP, m’ho hauria passat bé, però estic convençut que m’hauria fet l’efecte que hi faltava una cosa molt important, i, precisament, aquesta absència hauria fet que m’hi sentís no pas del tot però sí bastant estrany.

No me n’he posat mai, però en un lloc on la gent dugui la barretina, segur que no hi desentono gens encara que no en porti. Lògicament, la senyera, ja sigui en la seva versió tradicional o estelada, és un símbol amb què em sento identificat i puc estar segur, doncs, que allà on s’exhibeixi no em veuran pas com un foraster. M’estimo més la samarreta amb els colors de sang i or, però no em faria res posar-me’n una de blau cel, en homenatge a la memòria de les víctimes de la I Guerra Mundial, és a dir, de tots aquells que, pels interessos de les seves elits polítiques, França va obligar a patir l’escorxador de les trinxeres; espero que un dia s’inventi un símbol de reivindicació dels desertors, els veritables herois de la Gran Guerra. Certament, un bon porró ple de muscat, si pot ser del de Ribesaltes, em pot proporcionar moments d’alegria, igual com potser també una cargolada, tot i que potser serien més del meu gust unes botifarres a la brasa. Què em faltaria, doncs, per poder assolir una felicitat complerta? Doncs una cosa que, fins ara fa cinquanta o seixanta anys, hauria estat present a tot arreu, fins al punt que per no percebre-la m’hauria hagut de tapar les orelles: la llengua que Aimé Giral va parlar durant tota la seva vida, estroncada a la plenitud dels seus vint anys, com sabem, pels jocs de guerra dels governants francesos i europeus d’ara fa un segle.

No m’hi puc trobar pas a gust en un lloc on en la cargolada es mengen des escargots, la barretina és la coiffe traditionnelle des Catalans i la senyera, le drapeau catalan. M’hi sento derrotat per tota la rècula de Lluís XIV, l’abbé Grégoire i Jules Ferry; ens han vençut perquè han aconseguit que, ara fa dues o tres generacions, es decidís trencar la transmissió de la llengua dins de l’àmbit familiar; parlar en català era una mena de tara de la qual calia alliberar els joves, per als quals no havia d’haver-hi cap altra llengua que el francès que, com diuen a escola, és la millor del món; vaja que encara cal estar agraïts que ens hagin obligat a aprendre-la i a parlar-la.

Quina incongruència que és el lema Tous avec la USAP; si es pretén fer un acte d’afirmació catalana, el francès —igual com l’espanyol— hi haurien d’estar completament fora de lloc. M’hauria deprimit veient gent que en català només sap dir la tornada del Els hi fotrem o de l’Estaca; segurament, molts dels seguidors de la USAP haurien fet l’esforç d’intentar parlar-me en català, però, de totes maneres, la seva llengua habitual, aquella que de debò estan acostumats a usar, és el francès; l’únic consol que em queda és el de creure que si va ser possible arrencar el català del Rosselló, segurament també es deurà poder revertir el procés i aconseguir que, un dia, als carrers de Perpinyà i de tots els municipis de la Catalunya Nord, l’única llengua que se senti sigui de nou el català, igual com als temps d’Aimé Giral.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.