Òbviament, la solidaritat amb les víctimes del terrible accident d’un autobús escolar al pas a nivell de Millars del 14 de desembre del 2017 no impedeix pas considerar il·lògic que, des d’aleshores ençà, l’únic ferrocarril que circuli pel Conflent sigui el Tren Groc i encara gràcies. Desitjo, doncs, un gran èxit a les Poblacions Locals Obligades a Agafar el Cotxe (PLOACS) en les seves manifestacions i accions de protesta contra el tancament de la línia de tren Vilafranca de Conflent-Perpinyà, més que res perquè, per molt que alguns privilegiats de les altes o mitjanes esferes polítiques i econòmiques no siguin capaços d’entendre-ho, igual com li passava a la reina Maria Antonieta quan li deien que el poble volia pa, la circulació del tren és una necessitat bàsica per a molta gent, sobretot vist el deficient traçat de la RN-116; a més, si es tracta de limitar les emissions de CO2 dels motors dels automòbils per així lluitar contra la crisi climàtica, resulta inexplicable la supressió d’un servei de ferrocarril, que, precisament, reduint l’ús del vehicle privat fa minvar les emissions de CO2 a l’atmosfera.

En la coneguda cançó de Joan Pere “Nousotres les catalans” —una caricatura punyent de l’autoodi català provocat per l’assimilació a França—, hi sentim que “els catalans admirem l’obra de la République al Languedoc-Roussillon” que ara caldria actualitzar canviant-ho per “els catalans admirem l’obra de la République a Occitanie”; no sé pas quina deu ser l’obra de la République al Languedoc-Roussillon, a l’Occitanie o, fins i tot, al Pays Catalan i em sembla que no n’haig de fer res tampoc, però, a la Catalunya Nord, l’obra de la République és, entre moltes d’altres de semblants, el tancament de la línia de tren de la Vall de la Tet; per això, m’agradaria molt que tant en les marxes d’estació a estació de Vilafranca de Conflent-Prada (dijous 19), Prada-Millars (divendres 20) i Millars-El Soler (dissabte 21) com en els autocars que sortiran cap a Marsella el dimecres dia 25, s’hi veiessin força estelades i pancartes escrites en català, no pas per cap mena de caprici identitari sinó per demostrar a les autoritats competents, tant les locals com les de París o Tolosa, que ací ja no s’accepta el discurs nacional oficial franco-francès, l’aplicació del qual porta, lògicament, a suprimir infraestructures en aquells llocs que es consideren perifèrics.

El mateix dissabte dia 21, hi haurà una roda de premsa en un establiment de l’estació de Perpinyà que, naturalment, per als PLOACS ha deixat de ser el centre del món; com és lògic —i lamentable—, resulta obvi que aquest acte es farà en la llengua imposada a la Catalunya Nord mitjançant el pal de la repressió i la pastanaga de la falòrnia que integrar-se a França era l’única via possible per poder gaudir del progrés i de la modernitat mentre que pretendre mantenir la catalanitat representava voler tornar a les coves de Talteüll; evidentment, les coses canviarien força si la roda de premsa es fes en català, com també si després de la concentració davant de l’estació, s’acudís en manifestació no pas fins a la prefectura o el consell departamental sinó cap a la casa de la Generalitat; ja ho sabem que ara a Barcelona no hi poden fer res en els problemes de la Catalunya Nord, però es tractaria d’un gest simbòlic per indicar que s’ha pres consciència que les solucions no vindran de París sinó de la integració al procés independentista català.

Molt em temo que no se li deu d’haver acudit a ningú organitzar una manifestació contra el tancament de la línia Perpinyà-Vilafranca a Barcelona, davant del consolat general de França, i ja us podeu figurar la gràcia que els faria a París que les accions reivindicatives de la Catalunya Nord tinguessin per escenari Barcelona.

Xavier Deulonder i Camins