Alguns analistes han vist en la protesta contra l’increment dels impostos sobre els carburants la punta d’un iceberg on, més enllà del rebuig a la política econòmica d’Emmanuel Macron, algú que, recordem-ho, va arribar a l’Elisi només com a mal menor respecte de Marine Le-Pen, hi ha la revolta del desert francès, és a dir, de totes aquelles persones que, pel sol fet de no viure ni a París ni a cap dels nuclis urbans que els esquemes del centralisme franco-francès consideren importants, se senten tractades com a ciutadans de segona o, fins i tot, de tercera categoria.

Si la mare dels ous és la contraposició entre París i el desert francès, llavors la solució n’és una de tan simple i tan senzilla com bastir una França nova del tot diferent de la que coneixem avui dia; ara bé, com molt bé sabem, el model centralista ara vigent, les disfuncions del qual s’estan patint, no és pas un invent de Macron ni tan sols de la V República Francesa, sinó un element consubstancial de França si més no d’ençà de la refundació que va viure el 1789; per tant, si algú vol emprendre la tasca de definir un nova estructuració de l’estat i la nació a França, potser se’n sortirà però li costarà Déu i ajuda, més que res perquè les forces que es presenten com a alternativa a l’actual —i del tot desprestigiada— classe política —per la dreta, el Front National i per l’esquerra, La France insoumise— no sols no qüestionen el sistema centralista sinó que encara pretenen reforçar-lo i radicalitzar-lo; a més, com hem tingut ocasió de veure en les commemoracions del centenari de l’Armistici, França i autocrítica són dos conceptes que s’exclouen mútuament, d’ací el cofoisme amb què s’ha celebrat un dels pitjors crims de la història de França: haver-se passat quatre anys enviant joves a l’escorxador de les trinxeres.

La conclusió de tot plegat sembla força òbvia: molt més fàcil que intentar arreglar França és marxar-ne, i ací és on, en el cas de la Catalunya Nord, podem trobar la relació entre les armilles grogues i els llaços grocs.

El procés independentista sud-català és una conseqüència de la manca de resposta d’Espanya als greuges i necessitats de Catalunya que, en els esquemes espanyols, no pot disposar de cap opció que no sigui la de sotmetre’s al centralisme social i econòmic de Madrid, i, precisament, si una cosa tenen en comú França i Espanya són les seves poques ganes de reformar-se i de replantejar-se les bases de la seva organització i el seu projecte nacional.

Perpinyà s’ensorra i no pas en un sentit metafòric sinó real a conseqüència del mal estat d’alguns dels seus edificis; si hem d’esperar que, més enllà d’algun pedaç per anar cobrint l’expedient, la solució vingui de Tolosa o de París, igual només quedaran dempeus el Palau dels Reis de Mallorques i el Castellet; més que debatre si són encertades les mesures de l’alcalde Pujol sobre l’aparcament al centre de la ciutat, potser ens hem de preguntar com és que algú pugui tenir interès encara d’aparcar-hi el cotxe o de passejar-hi si les botigues tanquen perquè tot el negoci el fan les grans superfícies comercials dels afores; com és que en comptes del Tren Groc no hi ha una línia de tren normal entre Vilafranca de Conflent i Puigcerdà? Per què no s’acaba mai el desdoblament de la RN-116?

Potser la solució de tots aquests problemes passi no pas per tallar les autopistes i les carreteres sinó per fer cassolades davant del consolat espanyol de Perpinyà.

Molt bé que molts dels que anaren a tallar carreteres i autopistes duguessin senyeres o, fins i tot, s’entretinguessin ballant sardanes, però sempre serà molt millor parlar en català als fills i als joves de l’entorn.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com