Tot sembla indicar que el símbol de la França d’Emmanuel Macron serà la imatge no pas dels manifestants amb les armilles grogues, sinó la dels alumnes del Liceu Saint-Exupéry de Mantes-la-Jolie (Yvelines) agenollats de cara la paret, sota la vigilància dels agents antidisturbis que van irrompre en aquest centre educatiu, als quals, per la seva mateixa actitud, cal suposar molt disposats a carregar contra els joves a la més mínima que protestin o que es moguin; com diuen alguns, s’ha prohibit als mestres bufetejar o aplicar cap mena de càstig físic als seus alumnes, però, tot i així, l’actuació de la policia als liceus és del tot legal; evidentment, si podem confiar que aquests joves no seran pas traslladats a un centre de tortura i d’execució és, únicament, perquè França és el país dels drets de l’home i del ciutadà.

Tanmateix, tenint en compte les declaracions d’alguns importants dirigents polítics de l’Hexàgon donant suport a la repressió policial espanyola a Catalunya de l’any passat o els seus posicionaments sobre Còrsega, resulta força incomprensible la sorpresa que molts francesos han mostrat davant de la contundència de l’acció policial contra la protesta de les armilles grogues. I què s’esperaven, doncs?

Cal recordar-los, potser, que el president Carles Puigdemont no pot posar un peu en territori francès perquè s’exposaria a ser extradit a Espanya immediatament?

Si França pot enviar els seus exèrcits a l’Àfrica per donar suport als dictadors més sanguinaris que ens puguem imaginar, llavors l’incident de Mantes-la-Jolie és una banalitat sense cap mena d’importància. El passat 11 de novembre no es va celebrar que, entre 1914 i 1918, el govern francès va enviar milers de joves a l’escorxador de les trinxeres? Ben mirat, doncs, els alumnes del Liceu Saint-Exupéry encara han estat de sort. Eugène Delacroix va pintar La llibertat guiant el poble com a al·legoria de les Tres Glorioses, és a dir, de la Revolució de 1830 contra l’absolutisme reaccionari de Carles X, i, vés per on, el missatge ideològic d’aquesta pintura continua vigent en les protestes contra la política antisocial d’Emmanuel Macron.

Així es demostra com, de la mateixa manera que la Unió Soviètica i tots els altres règims comunistes eren, en realitat, un escarni dels ideals del socialisme en què pretenien legitimar-se, França és, a la pràctica, la negació dels principis del lema Llibertat, Igualtat i Fraternitat, el qual, exhibit en els edificis públics francesos, no és pas res més que un conjunt de tres paraules buides de significat.

Per la ràdio vaig sentir que entrevistaven un manifestant dels armilles grogues al Voló; l’home, en un perfecte català, va dir que tot es tractava que el poble pogués decidir en política votant en referèndums; naturalment, m’hauria agradat respondre-li que, precisament a Catalunya, ja existeix un moviment social d’aquesta mena; tanmateix, el problema és que té força només al Principat, mentre que a la Catalunya Nord és testimonial. A França, sempre hi ha hagut un poder central absolut que, fins 1789, era el del Rei i que, a partir de la Revolució, és el de l’Estat; les grans figures de la història de França són governants autoritaris: Lluís XIV, Napoleó o, fins i tot, Charles de Gaulle. De Salses en amunt, no els queda més remei que dedicar-se a fer una cosa tan complicada com bastir una França nova que no tingui res a veure amb la que coneixem ara, mentre que a la Catalunya Nord, la feina és molt més simple i senzilla perquè tot es redueix a unir-se al procés independentista català, el qual té com a objectiu crear un nou model d’estat on la democràcia arribi més enllà d’anar a les eleccions a triar qui volem que ens governi.

El catalanisme sempre ha estat un moviment de rebuig tant a l’autoritarisme espanyol com a la manca de resposta per part d’Espanya als objectius i necessitats de la societat catalana i, evidentment, les crítiques que al Principat es poden fer a Espanya, a la Catalunya Nord es poden fer igualment a França.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com