En les darreres eleccions europees a Catalunya, al Principat, una força d’extrema dreta xenòfoba com Vox només ha assolit l’99% dels vots, mentre que a la Catalunya Nord, el Rassemblement national de Marine Le Pen, un partit del tot homologable a Vox, hi ha aconseguit un terç dels vots (el 33,14%) i ha esdevingut la candidatura més votada en una gran majoria dels municipis, començant per Perpinyà. Hi ha una part de Catalunya, doncs, que es deixa entabanar amb un nacionalisme essencialista, autoritari, caspós, populista i demagògic; justament per això no participa en el procés independentista.

Molts nord-catalans se’n van a comprar a Figueres o a La Jonquera perquè, pel preu, els surt molt més a compte, malgrat el desplaçament; lògicament, això provoca pèrdues a les botigues de Perpinyà; doncs, bé, a la Catalunya Nord deu haver-hi bastanta gent convençuda que la solució a aquest problema seria tancar les fronteres i tornar a l’ús del franc francès; per tant, caldrà fer-los veure que l’arrel del mal és la fiscalitat francesa que encareix els preus i que, per tant, les botigues de Perpinyà vendrien més si la frontera amb França es traslladés de La Jonquera a Salses; d’altra banda, tancar la frontera sempre significarà obligar a consumir els productes fabricats en territori francès malgrat que siguin més cars o de no tan bona qualitat com els procedents de fora de l’Hexàgon. Que tots els mals venen de la immigració? Jo diria que a la Catalunya Nord, el problema sempre ha estat —i encara és— l’emigració perquè al departament amb més atur de tot França —o en una de les regions més endarrerides de Catalunya— vés qui s’hi vol quedar a viure, i, precisament, la pobresa de la Catalunya Nord ve, en gran part, del centralisme franco-francès.

El triomf del Rassemblement national a la Catalunya Nord és la nota negativa de la jornada electoral del passat diumenge igual com ho són els tres regidors que Vox ha aconseguit a l’ajuntament de Salt (Gironès). Tanmateix, no tot sembla ser de color gos com fuig; la llista Europa-Ecologia-Els Verds, encapçalada pel polític cors François Alfonsi, ha quedat en tercer lloc i ha esdevingut la principal força d’esquerres. Per primera vegada en la història de França, doncs, hi sorgeix una formació d’esquerres que no reprodueix l’esquema jacobí de l’unitarisme nacional franco-francès, tal com ho fa La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon, capaç, com sabem, de riure’s, en públic i davant de tothom, d’una periodista tolosana pel seu accent llenguadocià; d’altra banda, el nacionalisme francès que destil·la La France insoumise és del tot comparable al del Rassemblement national, tal com pot comprovar-se llegint els esgarips jacobins de Francis Daspe, responsable cultural a la Catalunya Nord de La France insoumise, algú que sembla viure —i voler viure— en l’època de les guerres de la Revolució. François Alfonsi ha sortit elegit eurodiputat; potser a partir d’ací es comença a relacionar millora de les condicions socials amb l’abandó del tradicional centralisme francès.

Segurament, les formacions integrades a la coalició Europa-Ecologia-Els Verds no acceptaran de cap manera que, als debats del Senat sobre la reforma escolar, Jean-Michel Blanquer, ministre d’educació, pugui blasmar l’ensenyament immersiu del català que practica la Bressola acusant-lo de dificultar l’aprenentatge del francès als nens; òbviament, sense l’acció de la Bressola, el català hauria acabat desapareixent de la Catalunya Nord; per tant, ja podem veure quin significat té a la pràctica l’article 75-1 de la Constitució francesa, segons el qual Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France, sobretot quan es considera molt més important reparar l’incendi de Notre Dame que no pas dotar de mitjans l’ensenyament del català a la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com