Evidentment, l’objectiu de tots aquells que van mobilitzar-se durant el 2017 no era pas acabar l’any amb l’autonomia suspesa i amb una part del govern de la Generalitat a l’exili i l’altra a la presó; a part d’això, no sembla gaire positiva la gestió que s’ha fet de l’èxit electoral del 21 de desembre del 2017, perquè a més de les habituals picabaralles de partit, que ja van manifestar-se durant la legislatura 2015-2017, el govern de Quim Torra es proposa, alhora, defensar l’autonomia i avançar cap a la independència, dos objectius irreconciliables ja que per assolir-ne l’un cal renunciar a l’altre; ara bé, és obvi que a Espanya no poden donar per solucionat el problema català, tal com ho han demostrat els missatges de fi d’any d’uns quants presidents autonòmics, alguns dels quals com Emiliano García-Page de Castella-La Manxa i Javier Fernández d’Astúries afirmen que en la qüestió de Catalunya hi va el finançament de les seves comunitats autònomes; evidentment, també tenien raó els ministres de Ferran VII quan lamentaven que la pèrdua d’Amèrica deixava la hisenda espanyola sense les trameses d’or i plata de les colònies. D’altra banda, m’imagino que fins que, a finals de 1976, Adolfo Suárez no va anunciar els seus projectes de reforma política, dins de l’Assemblea de Catalunya en deurien ser bastants els que no es veien capaços de trobar la manera de com poder assolir la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

Que a un escriptor nord-català, que a més no és pas un autor novell sinó que ja s’ha format un nom en les lletres catalanes, una editorial de Barcelona li rebutgi una novel·la perquè troba massa francès el tema de la Guerra d’Indoxina és una cosa tan ximple i tan estúpida com ho seria que una editorial de Perpinyà no acceptés una novel·la d’un autor sud-català perquè li semblés que el tema de la Guerra de Cuba és massa espanyol. Què hi farem, doncs, si encara n’hi ha que no saben que el mariscal Josep Joffre va participar en les aventures colonials franceses a l’Orient Llunyà i a l’Àfrica igual com el general Joan Prim va ser capità general de Puerto Rico i va dirigir una expedició espanyola al Marroc o que Francesc Aragó estava tan integrat a França com Jaume Balmes ho estava a Espanya. Naturalment, ja me’n faig càrrec que la influència de les meves opinions i criteris sobre els (ir)responsables d’aquesta editorial barcelonina, el nom de la qual m’estimo més no mencionar, és nul·la.

Morirà aviat el català a la Catalunya Nord perquè la instauració de la República Catalana al Principat ja no hi serà a temps per salvar-lo? Òbviament, revertir els resultats de la desfeta que va significar la pèrdua de la transmissió intergeneracional de la llengua ara fa entre cinquanta i seixanta anys, quan tothom va agafar el mal costum de parlar als seus fills en francès, no és pas un objectiu que pugui assolir-se a curt termini, però mentre existeixin Ràdio Arrels, la Bressola i els pares que demanen, sovint sense aconseguir-ho, ensenyament del català per als seus fills a l’escola pública, no podem donar pas la situació per perduda.

D’altra banda, ara fa cent anys, més d’un jacobí de cap hexagonal deuria tenir ganes de llençar el barret al foc en veure que, malgrat la prohibició absoluta de l’ús del català a l’escola, a Perpinyà la gent continuava parlant en català i, sobretot, que no consideraven pas la seva llengua un “patois”; així doncs, si va ser possible afrancesar el Rosselló, també ha de ser possible catalanitzar els Pyrénées-Orientales o le Pays Catalan i arribar així a la Catalunya Nord; naturalment, suposo que tothom entén que “possible” i “senzill” no són pas dues paraules sinònimes.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com