No tinc pas cap opinió sobre la prohibició donada pel govern de la república una, indivisible i hexagonal de l’ús de bosses de plàstic i, doncs, no sabria pas argumentar si convindria o no que aquesta prohibició la decretés també la república nostrada el dia que arribi. Tanmateix, ara que les bosses de plàstic desapareixeran de la Catalunya Nord, vull enumerar unes quantes coses que m’agradaria ficar-hi a dintre perquè també les poguéssim perdre de vista.

La primera cosa que m’agradaria col·locar dins de la bossa de plàstic és l’esguerro territorial on la reforma de Manuel Valls hi ha encabit la Catalunya Nord; com ja ho he dit anteriorment, la meva opció per al nom de la nova regió és Ruritanie, simplement perquè a mi em sembla que, tal com li correspon, una regió absurda ha de tenir un nom absurd; com a mal menor, però, estic disposat a acceptar noms com ara Occitanie-Pays Catalan, Occitanie-Catalogne o, millor encara, Languedoc-Catalogne, que, al capdavall, és el que reflectiria la realitat territorial de l’esguerro, però, en fi, per més consultes i enquestes que es facin a Tolosa, a Perpinyà o a on sigui, si a París decideixen engiponar-nos la denominació Sud de France, ja ens hi podrem posar fulles perquè no ens quedarà cap altre remei.

M’agradaria que la bossa fou prou grossa com per poder encabir-hi tots els polítics hexagonals, principalment si són catalans, que s’han escandalitzat perquè els elegits de Còrsega parlen en la que, malgrat l’àcid jacòbic que des de París s’hi ha anat tirant durant els dos darrers segles, és la seva llengua. I si a algú no li agrada que li recordin que la llengua de Napoleó era el cors i no pas el francès, que s’aguanti. Em pregunto si m’hi cabrien també tots aquells càrrecs públics que fan l’impossible perquè no tots els pares catalans que així ho decideixin puguin tenir ensenyament de català a l’escola dels seus fills. Si haig de demanar un parell de bosses més, cap problema, perquè també voldria llençar els que s’oposen a la signatura per França de la carta europea de llengües minoritàries.

Ja me’n faig càrrec que hauré d’agafar una bossa de mida xxl si pretenc llençar-hi tot el discurs ideològic del Front National, amb els seus romanços que tot s’arreglarà bastint un estat francès tancat al món, xovinista i autoritari, tallat segons el model de la Rússia de Vladimir Putin; el principal problema és que establir aquesta mena de règim seria molt senzill però desmuntar-lo ja seria tota una altra cosa. Si no trobo la bossa adequada, ja buscaré caixes o envasos d’aigua de Vichy. A la bossa també hi ficaria la grandeur, però em sembla que no cal perquè ja no en queda.

Una altra cosa que voldria ficar a la bossa és tot el cerimonial que cada any per l’11 de novembre s’organitza al voltant dels Morts pour la France que, en realitat, són Morts par la France ja que es tracta dels nois que el 1914 van ser obligats a patir l’infern de les trinxeres per ser sacrificats a la deessa Marianne; amb accions de patriotisme militarisme ranci com aquest no ha d’estranyar el creixement i la força de l’extrema dreta xenòfoba. Espero, doncs, que arribi el dia que aquests morts se’ls recordi com el que van ser: víctimes d’una guerra decidida per unes elits polítiques a les quals poc importava la vida dels soldats al front, i que s’erigeixin monuments als veritables herois d’aquella guerra: els desertors.

De la crònica que vaig publicar la setmana passada pot deduir-se, evidentment, que a la bossa també voldria ficar-hi tots els punts negres de la xarxa viària catalana, així com els polítics que els atorguen el grau més baix en les prioritats de l’Hexàgon; en realitat, però, no em sap greu que trobin llunyà i exòtic el territori situat al sud de Salses perquè la meva solució a aquest problema és molt senzilla.

Voldria llençar també els diaris catalans escrits en francès que situen Girona a Espanya i també els diaris catalans escrits en català o en castellà que fan de Perpinyà una ciutat francesa, però per això no necessitaré cap bossa de plàstic sinó que els podré dipositar directament al contenidor del paper.

Xavier Deulonder i Camins (Dl. 4 de gener del 2015)