Certament, en els darrers trenta anys, pel sol fet d’estar habitada no pas per provinciaux sinó per franciliens, la regió de l’Île-de-France ha passat de disposar del 25% de la riquesa de França a disposar-ne del 30%, mentre que el departament dels Pyrénées-Orientales ha esdevingut un dels més pobres de França; ara bé, als cahiers de doléances —quaderns de greuges—, no hi demanaria pas a Emmanuel Macron, ni a qualsevol altre possible inquilí de l’Elisi o de Matignon, que mirés de posar-hi remei, per la molt senzilla raó que la concentració de gairebé totes les inversions de l’estat a l’Île-de-France és la conseqüència lògica i inevitable de la centralització de tot el poder polític a París.

Si la seu del govern francès estigués situada a Clermont-Ferrand, llavors la regió privilegiada seria Auvergne-Rhône-Alpes; que provincianes i insulses que resultarien París, Versalles, Nanterre, Évry, Melun, Bobigny, Créteil i Pontoise, en comparació amb les grans metròpolis franceses de Clermont-Ferrand, Bourg-en-Bresse, Moulins, Privas, Aurillac, Valence, Grenoble, Montbrison, Le Puy-en-Velay, Lió, Chambéry i Annecy, els noms de les quals evocarien, per si sols, la grandeur, que, com sabem, és l’essència nacional franco-francesa; quina ximpleria que fóra anar a França i dedicar-se a perdre el temps a Versalles en comptes de visitar Aurillac.

D’altra banda, com volem que des de París, o des de Tolosa, es pugui redreçar la Catalunya Nord? Ho trobarien lògic a l’Île-de-France que els seus problemes, pretengués resoldre’ls una institució amb seu a Perpinyà?

A qui esperi una solució de París, li suggereixo que al seu quadern de greuges hi adjunti un mapa perquè, així, a les autoritats franceses els resulti senzill situar on és exactament la Catalunya Nord; vés que igual no es pensin que els departaments de Pyrénées-Orientales, Pyrénées-Atlantiques i Hautes-Pyrénées formen tots una única regió.

Com és lògic, els quaderns de greuges sorgits arran del moviment de les armilles grogues evoquen els que, en el seu moment, redactaren els diputats dels Estats Generals que Lluís XVI va convocar el 1789. Aleshores, a la province du Roussillon es reclamava el respecte a les Constitucions de Catalunya i a tot el sistema institucional català, aleshores encara vigent, malgrat els intents de la monarquia —el poder central francès d’aleshores— d’anar-lo erosionant; des de 1659 fins 1789, calia enregistrar a Perpinyà les lleis i les gràcies atorgades a la province du Roussillon, una cosa que igual podria resultar molt oportú de fer constar als actuals quaderns de greuges, i que caldria recordar als nostres elegits quan, cada any, pel 14 de juliol, organitzen les seves mascarades tricolors.

Ja és massa tard per reequilibrar les regions franceses? Ni massa tard ni massa d’hora, només que, per aconseguir-ho, caldria canviar de dalt a baix l’organització política de França, d’una manera molt més profunda que com va fer-se el 1789 ja que, aleshores, únicament, el poder absolut va passar del Rei a l’Estat; tal com ens ho podem figurar, aquesta mutació hauria de vèncer tot un seguit d’inèrcies basades en el costum i, també, en certs interessos creats.

Per tot això, jo crec que a la Catalunya Nord la qüestió que s’ha de plantejar no és pas la de com arreglar França sinó la de com sortir-ne; així doncs, als armilles grogues nord-catalans se’ls ha de fer veure que totes les seves peticions i reivindicacions els resultarà molt més senzill assolir-les en el marc de la novella República Catalana i que, en conseqüència, és un greu contrasentit que surtin a manifestar-se amb la bandera tricolor francesa.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com