Certament, els ossos de Pompeu Fabra es remourien dins de la seva tomba en el cas, completament hipotètic, que Pedro Sánchez, un dels instigadors de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 i partidari de la resposta repressiva contra el 80% de catalans partidaris de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, decidís anar a fer una visita al cementiri de Prada.

En canvi, a Cotlliure no crec que pogués passar res d’això, perquè el poeta Antonio Machado, mort durant la retirada republicana de 1939, va manifestar durant la II República Espanyola una animadversió total envers l’autonomia de Catalunya, en completa consonància amb el seu model jacobí de República Espanyola, compartit per bastants dels intel·lectuals espanyols d’aquells temps. No podem, doncs, acusar Pedro Sánchez de pretendre manipular la memòria històrica ni d’apropiar-se indegudament del record de la figura de Machado; per tant, si un dia se li acudís anar a Cotlliure, Manuel Valls només hi faria mal paper pel suport que dóna a la monarquia borbònica espanyola.

D’altra banda, tant de bo Sánchez se’n torni de Cotlliure amb un disgust tan gran com el que va tenir a Estrasburg perquè, en la seva intervenció al Parlament Europeu, s’hi va trobar la sala mig buida i, a més, els pocs que hi van assistir hi van exhibir pancartes a favor dels presos polítics catalans, i, a més, li van fer preguntes força incòmodes sobre el conflicte de Catalunya. Igual com les urnes d’Elna i d’altres iniciatives com les protestes davant del consolat espanyol de Perpinyà, un bon èxit de la Cassolada per la Llibertat, organitzada pel col·lectiu Angelets de la Terra, arran de la visita de Pedro Sánchez a la tomba de Machado, pot servir per aconseguir una cosa tan útil i necessària com ho és situar de nou la Catalunya Nord dins del mapa de Catalunya, deixant de banda cants de sirena d’una suposada reforma de França, una idea tan quimèrica com la de la suposada República Federal Espanyola que, segons Catalunya en Comú, hauria d’admetre que Catalunya disposés d’una constitució pròpia. Molts catalans han participat en el moviment de les armilles grogues portant-hi la tricolor francesa i, a més, també prendran part en el debat nacional francès organitzat pel president Emmanuel Macron amb els seus cahiers de doléances; ara bé, la Catalunya Nord està situada a la perifèria no ja de França sinó del mateix desert francès, i París no hi pot posar pas remei perquè és el resultat de la política que ha seguit en terres catalanes d’ençà del moment mateix del Tractat dels Pirineus; suposo que tothom ho entén que és impossible ser part, alhora, del problema i de la seva solució.

Dono tot el meu suport a la iniciativa dels Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà i de l’APLEC, entitat dedicada al desenvolupament de l’ensenyament del català i en català, d’obrir la redacció d’un Quadern de Greuges on els ciutadans de la Catalunya Nord hi puguin exposar als responsables de les institucions governamentals franceses propostes per millorar la situació del català, cosa que, lògicament, pot servir per engegar una política lingüística per al català, però, és clar, ens trobarem com sempre, demanant que ajudi el català a qui s’ha passat tres segles i mig fent mans i mànigues per eradicar-lo; evidentment, per més que es demanés al Quadern de Greuges, França no acceptarà mai la oficialitat del català a la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com