Evidentment, a tot arreu no pas de França sinó del món, deu passar que les peculiaritats de cada regió o territori es fan presents en els discursos dels polítics, sobretot quan es tracta de fer campanya per a unes eleccions municipals, com les que se celebraran a França d’ací uns quants mesos.

No ens ha de sorprendre, doncs, que els candidats de Perpinyà facin referència al sentiment d’identitat catalana que, malgrat tot, es manté viu a la Catalunya Nord; ara bé, com que es tracta d’una catalanitat castrada, més de Pays Catalan que no pas de Catalunya Nord, feta, com sabem, d’exhibició de senyeres per tot arreu, sobretot si es tracta d’anar a animar la USAP quan juga fora, de ballades de sardanes, d’actuacions castelleres, de cargolades, de contemplació del Canigó o, fins i tot, de corrides de toros a Ceret al so de la Santa Espina, però també d’abandó del català pel francès, fins i tot en l’àmbit familiar, aquesta catalanitat es manifesta en frases buides com ara Je suis fier d’être catalan, assumibles, també, per una força del tot contrària al catalanisme com ho és el Rassemblement national; al capdavall, ara fa trenta anys, Pierre Sergent, l’antecessor de Louis Alliot en la lluita pel govern municipal de Perpinyà, usava el lema Catalans fiers dans une France debout.

A part que no té gens de sentit en una població també catalana com Figueres, la consigna de Pierre Sergent era, en realitat, incongruent; per començar, ha estat França la que ha fet mans i mànigues per eradicar el principal senyal de la catalanitat com ho és l’ús habitual i normal del català; a més, la ultradreta xenòfoba sempre ha proposat una França autoritària, per no dir dictatorial, xovinista i, sobretot, completament tancada al món exterior on només hi veuria o bé males influències que cal evitar sigui com sigui o bé territoris a sotmetre; per tant, aquest orgull català s’hauria de donar en un context de radicalització del discurs nacional franco-francès, és a dir, de submissió a França. D’altra banda, quin sentit pot tenir l’orgull català? Sentir-se la mar de cofoi i de satisfet perquè Arístides Maillol era un gran escultor i Salvador Dalí un geni de la pintura? No cal dir que el mèrit d’una obra d’art pertany, exclusivament, al seu creador sense que pugin reclamar-ne cap participació els seus conciutadans o compatriotes; a més, quin motiu pot haver-hi per sentir-se orgullós de ser català, viure al departament de França on s’hi registra l’índex d’atur més elevat, potser?

Com és natural, el catalanisme no ha de basar-se pas en actituds sentimentals ni en orgulls locals o nacionals, sinó en la transformació democràtica que significa el procés independentista del Principat i que és molt difícil que pugui assolir-se dins de França, en una reivindicació que vagi més enllà de conformar-se amb l’afegit Pays Catalan al nom de l’esguerro territorial parisenc anomenat Occitanie i reclami una regió catalana pròpia amb capital a Perpinyà, en una voluntat clara i inequívoca de recuperació del català per així revertir el genocidi lingüístic perpetrat per França, en un rebuig a uns esquemes centralistes que han convertit la Catalunya Nord en una de les regions més pobres i endarrerides de Catalunya, i, també, en un enfrontament amb aquells sectors del Principat que situen els límits septentrionals de Catalunya a Portbou, Camprodon i Puigcerdà.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com