A Catalunya Peuple d’Espagne, una entitat constituïda a Lausana (Suïssa) el 2018 per gent contrària a la independència de Catalunya, no li agrada gens que a l’aparador de la botiga Visca de Perpinyà s’hi puguin veure estelades, samarretes de la Diada de Catalunya i símbols independentistes en general; per això, algun representant d’aquest col·lectiu va adreçar a les propietàries de Visca un correu electrònic on, definint-se com a europeu i francés, els demanava, molt cordialment això sí, la retirada de la venda del gènere amb emblemes independentistes perquè, segons ho considerava l’autor del missatge, resultava molt estrany (choquant) la venda d’aquesta mena de productes a França, com també la llibertat de comerç no pot arribar fins al punt d’esdevenir malsana, és a dir, podem interpretar-ho, la llibertat sempre ha d’estar ben entesa perquè, si no, inevitablement, es cau en el llibertinatge i en el desordre, una estat de coses del tot inacceptable per a la gent de bé.

Evidentment, a mi no se m’ha acudit mai dirigir-me als responsables d’un comerç per pregar-los que treguin del seu aparador aquells objectes que em desplauen, i comprenc també que, per més educada i formal que fos la meva petició, els botiguers en qüestió se sentirien pressionats perquè si he estat capaç de fer-ne una com aquesta, llavors no tindrien manera de saber fins on sóc capaç d’arribar; d’altra banda, a mi em sembla obvi que determinar on arriba la meva llibertat i quins límits s’hi han d’imposar per poder mantenir la convivència ciutadana només pot fer-ho l’Estat, dipositari de l’autoritat pública, mentre que si jo intento limitar la llibertat d’algú, això és una actuació il·lícita denominada coacció.

Visca no ha estat l’única víctima de les intimidacions de Catalunya Peuple d’Espagne, perquè aquesta gent també van posar-se en contacte amb el restaurant la Vigatane de Canet i amb el supermercat Leclerc de Perpinyà que, dòcilment, va retirar les estelades de les seves estanteries; a més, una de les propietàries de Visca explica que, ara fa uns mesos, arran de les moltes amenaces rebudes, es va veure obligada de treure l’estelada que tenia davant de la botiga. Ja me’n faig càrrec que a França la unitat i indivisibilitat de la République és un valor suprem, situat per damunt del Bé i del Mal, però a mi em sembla que en qualsevol país civilitzat la coerció i l’amenaça són delicte.

La Catalunya Nord ha estat també objecte de les preocupacions de Catalunya Peuple d’Espagne ja que, segons ho exposen en un text de la seva web, amb els diners de l’autonomia catalana, la Generalitat i els altres acteurs de l’appareil séparatiste catalan —en realitat, la Generalitat és a Catalunya una institució de l’administració pública igual com en qualsevol departament francès ho és el consell departamental— hi practiquen un escandalós tràfic d’influències comprant-ho tot i tothom —entitats esportives, polítics, associacions i fins i tot L’Indépendant, que, sense cap mena de pudor ni de vergonya, no amaga les seves simpaties pel separatisme—, excepte, lògicament, el rellotge de sol de Ribesaltes perquè els separatistes són prou eixerits com per no voler que els endossin andròmines; tal com ens ho podem figurar, si, l’agost del 2018, l’alcalde Jean-Marc Pujol rebé a Perpinyà el president Quim Torra amb tots els honors és a dir, avec le tapis rouge, això només pot entendre’s com a resultat d’aquestes tèrboles i no gaire confessables actuacions, que espero i desitjo que la República Catalana arribi a practicar a una escala molt més gran.

Al text de la seva web, hi expliquen que el territori del departament de Pyrénées-Orientales correspon al de l’antiga província de Roussillon; bé, els departaments del Cher i de l’Indre estan situats a l’antiga província del Berry, només que la província de Roussillon va constituir-se a conseqüència de l’annexió d’una part de Catalunya per França en el Tractat dels Pirineus (1659) mentre que a l’antic Berry sí que ho poden dir que els seus avantpassats són els gals; per tant, si Catalunya és un peuple d’Espagne, llavors Perpinyà deurà ser une cité espagnole.

Deixant de banda aquesta colla de coaccionadors, els quatre diputats catalans a l’Assemblea Nacional Francesa s’han fet notar per la seva lamentable absència en el grup dels cinquanta-dos diputats francesos signants del manifest contra la repressió francesa a Catalunya, als quals Manuel Valls, el savi d’Évreux, ha qualificat d’ignorants. De Louis Alliot, ja m’ho esperava, perquè, naturalment, al Rassemblement national deuen considerar que la repressió espanyola contra l’independentisme català és irrisòria perquè aquestes coses s’han de fer com en el seu dia es van fer a Algèria; en canvi, em sap greu pels que veien en Romain Grau una mena de nou Joan Pau Alduy perquè em sembla que en quedaran ben decebuts; no sé pas què hi deuen dir els de Oui au Pays Catalan, que volen integrar-se a la seva candidatura municipal de Perpinyà. És clar que d’ací uns mesos ja em veig fent propaganda per a Grau com a únic mitjà per evitar que Alliot aconsegueixi l’alcaldia de Perpinyà.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com