Gairebé les tres quartes parts dels cigarrets que es fumen a Perpinyà no són pas francesos sinó que s’han adquirit a Andorra o a Catalunya Sud; celebrem-ho, doncs, com a indicador que, a Europa, les fronteres polítiques han deixat de ser un obstacle perquè la gent pugui prendre decisions segons els seus interessos econòmics; al capdavall, quina culpa hi tenen els nord-catalans que el tabac del Principat o d’Andorra sigui un 70% més barat que el de França?

Segur que entre els compradors d’aquest tabac “estranger” hi ha també molts votants empedreïts i incondicionals del Rassemblement national, frisosos de l’arribada del feliç dia que Louis Aliot esdevingui alcalde de Perpinyà i, doncs, comenci a fer els mateixos despropòsits que Robert Ménard a Besiers; tanmateix, però, les conveniències de la seva butxaca els fa entrar en contradicció amb les propostes polítiques de Marine Le-Pen de tancar hermèticament les fronteres perquè a França no hi entrin immigrants i, a més, s’hi consumeixin únicament productes francesos; ells ja ho voldrien de poder comportar-se com uns bons patriotes franco-francesos, és a dir, com uns xovinistes ridículs de cap a peus, però comprar el tabac a la Jonquera, Portbou, Puigcerdà o més lluny i tot encara els surt bastant més a compte que fer-ho als estancs de la Catalunya Nord.

Evidentment, això no passa només amb el tabac, sinó amb qualsevol producte, d’ací que els comerços de Perpinyà no puguin competir de cap manera amb els de la Jonquera, Figueres o Girona; la raó és de sobres coneguda: la fiscalitat francesa és molt més onerosa que l’espanyola, que ja és dir; què passarà, doncs, el dia que es faci efectiva la independència de Catalunya? Amb el Principat lliure de l’espoli fiscal espanyol, els preus de la Jonquera, Figueres o Girona encara podran baixar més, mentre que, trobant-se dins de França, els de Perpinyà continuaran tan elevats com sempre. Si l’Estat recapta diners via impostos és, lògicament, per destinar-los a despeses d’utilitat social; ara bé, com ja sabem, a França consideren que si París i la rodalia van bé, llavors perfecte perquè ja no cal preocupar-se de res ni de ningú; per tant, la pressió fiscal francesa que impedeix a la Catalunya Nord competir amb la província de Girona no repercuteix de cap manera a les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya, les quals figuren entre les més deixades de la mà de Déu de tot França, una cosa d’altra banda força comprensible perquè, en podem estar segurs, a París per trobar on és Perpinyà deuen d’haver de consultar un mapa.

Algú s’imagina un món on els botiguers de la Catalunya Nord es fessin la barba d’or perquè a Narbona, Carcassona, Montpeller i, fins i tot, Tolosa tothom s’estimés més anar a comprar a Perpinyà perquè els preus hi fossin tan barats que compensessin, i de llarg, el desplaçament, mentre que per als nord-catalans anar a les botigues de Figueres i Girona no tingués sentit perquè els preus fossin, si fa no fa, per l’estil?

Què podríem fer per convertir aquest somni en realitat? Jo proposo que la Catalunya Nord s’adhereixi al procés independentista català de tal manera que, d’ací a pocs anys, la frontera entre França i Catalunya quedi situada a Salses, és a dir, que La Menera (Vallespir) deixi de ser el poble més meridional del territori francès i que el retaule de Sant Pere de Prada (Conflent) ja no es consideri més el retaule barroc més gran de França; si de cas algú té cap altra idea, estic obert a suggeriments.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com