Alguns analistes aprecien una incertesa absoluta de cara a la segona volta de les eleccions municipals de Perpinyà a celebrar diumenge que ve. No ho entenc pas perquè, en realitat, les coses no poden estar més clares: si no guanya Jean-Marc Pujol tindrem, com a mínim durant els propers sis anys, Louis Alliot al capdavant del govern municipal. I suposo que, amb l’òbvia excepció dels seguidors empedreïts de l’extrema dreta xenòfoba, no voldrà ningú que la desfeta de Badalona es repeteixi a Perpinyà ni tampoc que la Fidelíssima Vila es converteixi en una versió sud-pirinenca de Besiers.

Certament, si Jean-Marc Pujol ha maldat per conservar un determinat llegat i esperit aquests no han estat pas els de la Perpinyà la Catalana de Joan Pau Alduy sinó els de l’antiga Algèria colonial. Com que l’Orà desapareguda el 1962 li resulta molt més propera que no pas Barcelona, és obvi amb Pujol no podrem tornar de cap manera als bons temps d’Alduy, els quals, desgraciadament, s’estan convertint cada cop més en un llunyà record del passat esborrat per l’implacable pas dels anys, però amb Alliot el que tindríem seria Perpignan la Française Fasciste et Collaborationiste, amb un alcalde que l’alliberament de 1944 el celebraria a contracor perquè els seus serien els de Vichy o sigui que la pregunta seria quan i on faria alçar l’alcalde Alliot un monument a la memòria d’aquell il·lustre fill de Perpinyà que fou Robert Brasillach o organitzaria l’homenatge a Bastien-Thiry i a tota la colla de l’OAS. Tal com estan les coses, que Jean-Marc Pujol no estigui disposat a fer absolutament res pel català potser és una bona raó per votar-lo, més que res perquè ja ens podem imaginar quina seria la política d’Alliot en qüestions de recuperació de la llengua. De debò us ho creieu que amb el RN al govern municipal, el Consell per a la República hauria pogut organitzar el passat 29 de febrer l’acte del president Carles Puigdemont a Perpinyà?

A Perpinyà les alternatives són Alliot i Pujol i cap més, igual com a França, el 2017 només podia triar entre Emmanuel Macron i Marine Le-Pen i, el 2002, entre Jacques Chirac i Jean-Marie Le-Pen. És clar que d’un antic ministre de Manuel Valls no se’n podia esperar res de bo, però és algú capaç d’imaginar-se Marine Le-Pen a l’Elisi? Chirac va efectuar assaigs nuclears al Pacífic, però què més hauria estat capaç de fer Jean-Marie Le-Pen? En aquesta situació, no crec pas que resulti tan difícil d’entendre que qualsevol catalanista de Perpinyà que diumenge que ve, seguint no sé pas quina mena de consigna, s’abstingui d’anar a votar no farà res més que contribuir a la victòria d’Alliot qui, de ben segur, aviat aconseguirà fer-nos enyorar els temps del bon alcalde Jean-Marc Pujol.

Espero que diumenge que ve no em toqui haver d’escriure un plany per la victòria de Louis Alliot, a qui de ben segur li deu semblar molt bé que Espanya encara mantingui tancada la frontera perquè així a Perpinyà només hi poden anar francesos. Que Robert Ménard i Louis Alliot vulguin marcar distàncies amb Marine Le-Pen només demostra que busquen un líder més capacitat i que no estigui cremat pels seus orígens familiars i pel seu fracàs en les eleccions presidencials, però no pas que RN hagi deixat de ser l’homòleg de Vox a França. I si algú està disposat a explicar-me què cal fer perquè d’ací sis anys una candidatura catalanista passi a la segona volta de les municipals de Perpinyà, seré tot orelles per escoltar-lo.

Xavier Deulonder i Camins

 

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.