No puc pas comentar la crònica en català de l’Indépendant perquè l’aparició a le journal d’ici d’un text escrit en la llengua d’ací és un fet excepcional que només s’esdevé en unes molt comptades ocasions; només ens queda, doncs, tenir paciència i esperar. Mentrestant, per anar fent temps, parlaré de dues commemoracions que van celebrar-se la setmana passada, l’una a Sant Llorenç de la Salanca i l’altra a Elna, totes dues, doncs, al Rosselló.

A Sant Llorenç de la Salanca, es va dur a terme un homenatge als Morts pour la France en Indochine, des de 1939 fins a la batalla de Diên Biên Phu (1954), una reivindicació descarada, doncs, del colonialisme perquè, si bé durant la II Guerra Mundial, les poblacions d’Indoxina podien tenir motius força justificats per considerar els japonesos uns opressors molt pitjor encara que els francesos, que ja és dir, a partir de 1946, França lluitava a Indoxina contra un gent que volia alliberar el seu país d’una dominació imperialista; evidentment, quan s’hi parla de la cuvette de l’enfer dont les héros sont entrés dans la légende, s’entén que herois ho són els soldats francesos però no pas els combatents del Viet Minh, el front d’alliberament vietnamita, mentre que la llegenda és la història d’exaltació nacional de França; tal com era de preveure, l’acte es va dur a terme al monòlit on es presenta les víctimes de la guerra de 1914-1918 —uns homes normals i corrents duts per la força a l’infern de les trinxeres per un govern a qui poc importava la vida dels seus ciutadans— com uns valents Morts pour la France quan, en realitat, van ser Morts par la France.

Per més que les agrupacions d’Anciens combattants i d’altra mena d’associations patriotiques no ho vulguin veure, que a França se celebri com a gesta heroica la batalla de Diên Biên Phu és com si a Alemanya reivindiquessin l’honor de la gran lluita de la batalla de Stalingrad.

A Elna, en canvi, el Dia de la Memòria no tenia com a objectiu reivindicar herois ni cap gesta nacional sinó, només, recordar les víctimes dels règims autoritaris, un fenomen que, al llarg de la història de Catalunya, s’ha hagut de patir en més d’una ocasió. En l’acte, organitzat per l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) que, com podem veure, no és pas cap mena d’associació d’antics combatents, es va fer una ofrena floral a la placa commemorativa del saqueig i massacre d’Elna per l’exèrcit francès el 1285, any en què, a conseqüència dels jocs de guerra de les diferents monarquies europees, la gent no sols d’Elna sinó també de Perpinyà, Cotlliure, Girona, l’Empordà i la Garrotxa van veure del tot trasbalsada la seva vida, igual com va passar a Europa amb les dues guerres mundials del segle xx i a la Indoxina a causa de les ambicions imperials franceses.

Al final, es va fer una visita al Memorial de Ribesaltes, el camp de concentració francès del qual, el 1942, van sortir nou trens cap a Auschwitz, i on també, la França de la Liberté, Egalité et Fraternité va recloure-hi fugitius del nazisme i del feixisme com també “estrangers indesitjables”.

La placa commemorativa de la massacre d’Elna està escrita en català, igual com en els actes que s’hi van fer, la cantant Muriel Perpinyà va cantar els himnes catalans, mentre que les inscripcions dels monuments als Morts pour la France estan escrites en francès i als actes de Sant Llorenç de la Salanca s’hi va cantar la Marsellesa, que, en aquest context, no era pas l’himne de resistència antifeixista que els cineastes de Hollywood van imaginar a Casablanca. En aquestes dues poblacions del Rosselló, doncs, s’hi han fet evidents les diferències que hi ha entre el discurs nacional català i el francès.

D’altra banda, si a Elna commemoren la massacre del 1285, també poden recordar el 2018 com l’any en què l’ajuntament no va disposar de prou fons per obrir la piscina municipal durant l’estiu; com és lògic, la renovació de la vaixella del Palau de l’Elisi era una despesa prioritària.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com