Poc després que comences el confinament des de l’AGIPCAT (Agrupació D’Entitats Gitanes dels Països Catalans) em van demanar un escrit sobre com imaginava la comunicació després de la Covid-19. Aquell article inicial l’he anat madurant i canviant a mida que ha evolucionat la pandèmia, el confinament i la desascalada. Em remunto als meus inicis en la professió per arribar a la Covid-19 incidint en la manera de treballar i la dedicació de molts periodistes que es dediquen en cos i ànima esperant la bona notícia d’aquest malson, afegint-me així també a l’homenatge que la companyia Atrevia els hi ha dedicat.

Una de les màximes del periodisme ha estat sempre anar als llocs dels fets, entrevistar als principals protagonistes de les notícies i des de tots els punts de vista possibles, i amb la millor qualitat. Quan vaig començar a exercir aquesta professió –fa més de trenta anys- hi havia mitjans com Ràdio Nacional d’Espanya (RNE), per exemple, que desplaçava dues persones a una roda de premsa: un tècnic s’ocupava de l’enregistrament, mentre que el periodista se centrava en la informació. En el cas de les televisions, a vegades hi anaven tres: el càmera, el seu ajudant i el periodista. Cada part de la feina la duia a terme un professional.

Una altra imatge que em ve al cap se situa a la meva etapa de jove estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), als inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat. Els estudis de pràctiques de televisió i de ràdio seguien aquesta pauta de la divisió de la feina, però en boca del professorat estava un futur que llavors veiem molt llunyà, on les tecnologies de la informació i de la comunicació podrien integrar totes aquestes àrees en un sol aparell i el periodista seria alhora fotògraf, càmera de vídeo i redactor; del community manager… ni somiar-ho encara!

El paper del periodista que treballava amb Internet, en la meva trajectòria, no apareix fins l’any 2000, quan soc alumne de primer curs de postgrau de periodisme digital que ofereix la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). Sempre he estat atrevida posant-me en llocs encara una mica desconeguts, i era així fa tot just 20 anys amb Internet, però vaig ser valenta i vaig formar part de la primera promoció d’una especialitat que estudiaves, i t’entusiasmava, però no quedava clar què hi feies ni per què servia; no ho acabaves de visualitzar, però eres conscient que allò seria important, encara que no podíem imaginar la magnitud amb què s’introduiria a les nostres vides.

I així arribem al 2020, quan un mateix professional, sigui del tipus de mitjà que sigui (televisió, ràdio, agència de notícies…) fa de tot. Només li cal un mòbil i pot efectuar les entrevistes, pren notes, capta imatges fotogràfiques, enregistra veu, filma vídeos, redacta, comparteix continguts a les xarxes socials… Però continua anant als llocs dels fets, fins que arriba la pandèmia de la Covid-19 i lògicament els periodistes també s’han de protegir i surten el que els deixen i amb un gran coratge: hi ha alguns que no han parat d’estar al peu del carrer, dels hospitals… I aquí m’afegeixo a l’homenatge de l’empresa Atrevia als periodistes que es passen hores al peu del canó, amb el desig sempre de que aviat es doni una bona notícia: l’elaboració de la vacuna que acabi amb aquesta crisi vital i la recuperació d’una quotidianitat, que ni que sigui diferent, ens permeti dur accions que fins ara ens semblaven tan senzilles com trobar-nos i abraçar-nos amb les persones que estimem, o moure’ns lliurement pels territoris.

De tota manera, la Covid-19 ha obligat a treballar molt des de casa, les redaccions s’han quedat buides o amb comptades persones, a vegades organitzades per torns amb números màxim d’individus.
Amb el confinament les entrevistes i les rodes de premsa telemàtiques s’han convertit en un fet molt habitual. Periodistes i protagonistes hem hagut d’aprendre a treballar d’una altra manera d’un dia per l’altre, i a vegades amb recursos tecnològics molt justets. Però sortim del pas el més dignament possible i amb molta voluntat per part de tots els implicats en l’elaboració d’una notícia.

Tot i així, la rentreé post Covid-19 sembla que serà llarga en el temps i molt esglaonada. Per tant, aquest escenari tecnològic és molt possible que ens acompanyi molt de temps i, per exemple, les entrevistes frec a frec entre periodista i personatge s’hagin de congelar encara durant un període. Per tant, les reaccions espontànies, el caliu de la proximitat física, les mirades de complicitat o de sorpresa que es produeixen sovint, ara per ara es perden. De fet, ni quan els periodistes tenen un convidat a l’estudi, la buidor amb què s’han de dissenyar els platós i el distanciament social que han de mantenir entre ells, per molt bon professional que sigui, es troba a faltar la proximitat.

Quins continguts li interessaran al públic?

Això pel que fa al context periodista-entrevistat i a les condicions tecnològiques, però com serà la comunicació més enllà de que es recuperin o no les formes de treballar d’abans? Quins continguts li interessaran al públic? Què caldria prioritzar?

En els darrers temps s’ha parlat molt de les faks news, i durant la Covid-19 no paren de desmentir-se informacions que corren per les xarxes socials i molts WhatsApps. Sempre ha estat important fer cas només de les fonts fidedignes i de contrastar la informació. Ara, en una situació de pandèmia, i on està en joc la salut pública, això és més imprescindible que mai, des dels mitjans de comunicació, però també des de la ciutadania, perquè actualment amb Internet tots som una mica periodistes i cadascú de nosaltres, en la feina o des de l’àmbit privat, hem d’actuar de manera molt responsable.

Superada, esperem, la pandèmia, i en un procés de recuperació de la vida quotidiana, encara que sigui molt diferent a la que estàvem acostumats, la funció de servei que aquests dies han recuperat moltíssim els mitjans de comunicació, entenc que encara serà molt necessària, tot i que evidentment es vagi donant pas a programes més distrets i que res tinguin a veure amb la Covid-19, com ja s’està fent.

Però si encara hem de mantenir distàncies durant un temps, o pot ser per sempre més, es treballarà amb uns requisits físics que abans ni es plantejaven, caldrà imaginació per trobar noves fórmules, noves propostes. Alhora, voldrem saber com van evolucionant les xifres relacionades amb la malaltia, però també en quin estat es troben els avenços mèdics, les mesures preventives per evitar-la o no recaure-hi, les seves característiques, en quines línies es treballa des dels laboratoris, els centres de recerca o les universitats etc.
Després d’aquesta aturada, comencem a sortir tímidament de les nostres cases amb la desascalada. Ens interessa aprofundir com és l’escenari amb el qual ens trobem: com han canviat les nostres relacions humanes, la nostra manera de treballar, com s’organitzarà la vida pública, què passa amb les persones que han perdut la feina, quines accions d’emprenedoria es posen en marxa, quins són els agents que prenen protagonisme, des dels diferents àmbits de la ciència quins aspectes s’estudien per ajudar-nos a readaptar-nos millor en la nova etapa històrica, a on miren i on se situa el centre d’interès de les accions solidàries, com han canviat les nostres il·lusions i objectius. Són qüestions que haurem de seguir atentament.

Des del cor i des de la humanitat

El periodisme sempre ha estat explicar històries, ara serà una finestra oberta a aquesta funció: les emocions tractades des del cor i des de la humanitat, no des de l’espectacle, hi prendran protagonisme. S’ha de ser sensible al dia a dia de la ciutadania.
El Big Data entra de ple a les nostres vides. Haurem de ser crítics per saber com es manega tota aquesta informació i com a periodistes haurem de ser molt clars apropant la tecnologia a la ciutadania perquè aquesta perdi la por i alhora afavorim el pensament crític, i l’ajudem a valorar els pros i els contres i fer seus els avenços científics. La ciència i la tecnologia impregnen les nostres vides i ara més que mai han de tenir espai als mitjans de comunicació. El periodisme, la comunicació, ho han d’avalar i es trobaran molts motius per dur-ho a terme i il·lustrar-ho en el marc de la nova realitat.
Sense oblidar-me ni molt menys del personal sanitari a qui admiro moltíssim, avui el meu aplaudiment és pels professionals del periodisme i de la comunicació.

Cinta S. Bellmunt 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.