Evidentment, la visita del conseller Lluís Puig a la Catalunya Nord amb motiu de la presentació al Casal Jaume I de Perpinyà del Consell de la República va ser sorpresa, perquè vés què hauria pogut passar si no vistos els tractats d’extradició que França té amb Espanya; valgui com a precedent el desfici de la policia francesa per vigilar si el president Carles Puigdemont intervenia en la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu. El conseller Puig va emocionar-se de tornar a trepitjar terra catalana i de veure el Canigó després de catorze mesos d’exili, i jo celebro que la Catalunya Nord continuï fent mèrits per situar-se de nou al mapa de Catalunya.

En la seva intervenció en l’acte de presentació del Consell, Alà Baylac va assenyalar que si els que es manifesten amb les armilles grogues reclamen el dret a organitzar referèndums i a establir una democràcia participativa, més enllà, doncs, de decidir qui ens ha de governar durant els propers anys, això és el que pretén bastir-se a Catalunya amb el moviment independentista.

N’haurien de prendre nota, doncs, els armilles grogues de la Catalunya Nord, alguns dels quals surten a protestar lluint la tricolor francesa, és a dir, el símbol d’un estat repressor que, malgrat que vulgui fer-nos creure el contrari, les seves arrels les té en la monarquia absoluta de Lluís XIV i en l’imperi autocràtic de Napoleó, però no pas en els principis republicans de Llibertat, Igualtat i Fraternitat que escarneix contínuament amb les seves accions; què s’entén en realitat per llibertat a França. Ens ho ha mostrat l’ex-primer ministre Manuel Valls a Barcelona quan, en l’acte del lliurament dels Premis Josep Pla, ha perdut els papers perquè, en el seu parlament, Manuel Artigau, el guanyador del guardó literari, ha fet referència als presos polítics catalans; vaja que Valls va anar a trobar la delegada del govern espanyol a Catalunya, present a l’acte, per demanar-li com era que havia permès la intervenció d’Artigau.

Lògicament, el Consell de la República, establert a Waterloo, serà l’instrument per defensar a la Catalunya Nord l’ensenyament del català a l’escola i l’obertura —d’una vegada— de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), així com per lluitar contra l’atur i per la continuïtat del Tren Groc, perquè si hem de comptar amb el Consell Departamental dels Pyrénées Orientales o amb el Consell Regional de l’Occitanie, més valdrà que ho deixem córrer; com ja ho sabem de sempre, a Perpinyà i a Tolosa no tenen les competències ni els mitjans necessaris per poder fer res, que no sigui, naturalment, celebrar gestes colonials a Algèria o a la Indoxina o rememorar solemnement la carnisseria de les trinxeres de 1914-1918, i a París no en volen ni sentir parlar.

Ja ens ho figurem que l’acció del Consell de la República repercutirà en el conjunt dels Països Catalans, però és que la Catalunya Nord, tal com el seu nom mateix ho indica, no és pas un dels territoris dels Països Catalans, sinó una part de Catalunya. Tot i compartir-hi llengua i cultura, el País Valencià i les Illes van tenir, des dels seus orígens, és a dir, des dels temps de les conquestes de Jaume I al segle xiii, una entitat i un funcionament a part de Catalunya, mentre que la Catalunya Nord no és pas res més que la part de Catalunya que, segons el Tractat dels Pirineus de 1659, va passar a sobirania francesa; quina diferència hi ha, si no, entre Cervera de la Marenda (Rosselló) i Portbou (Alt Empordà) o, a la Cerdanya, entre Llívia i Sallagosa?

És clar que en els darrers tres segles i mig, el Principat i la Catalunya Nord han tingut històries i evolucions divergents, igual com va passar amb l’Alemanya Oriental i l’Alemanya Occidental durant els quaranta anys de la Guerra Freda.

Xavier Deulonder i Camins (05/01/2019)
deulonder@hotmail.com