Evidentment, el sentit comú ens diu que si s’ha seleccionat Jean-Guillaume Martínez per participar en les proves del Rafale no és pas perquè sigui català sinó per la seva perícia com a aviador, però, és clar, sempre es tracta de fer-nos sentir partícips dels èxits d’algú amb qui puguem tenir alguna vinculació, encara que sigui, només, la de pertànyer a un mateix territori. Els descobriments astronòmics de Francesc Aragó són un mèrit personal seu i de ningú més però Aragó era català, i una cosa semblant podem dir sobre el geni artístic d’Arístides Maillol, Salvador Dalí, Pau Casals, etc. Si jo tingués cap mena de relació personal amb Martínez no dubtaria pas a felicitar-lo pel seu important èxit professional perquè l’aviació francesa en té molts de pilots, però de tots, l’elegit ha estat ell; ara bé, de debò que ha de ser cap motiu d’orgull que un compatriota nostre participi en el projecte del Rafale, un avió de guerra, que, com l’Indépendant mateix explica, França pretén vendre a països emergents i a les monarquies petrolieres del Golf, les quals, com tot sabem, són un exemple de democràcia i de respecte dels drets humans? D’altra banda, aquest avió s’ha usat en intervencions a l’Àfrica, i potser resulta força raonable creure que, en aquest continent, les coses hi anirien força millor si no fos pel neocolonialisme francès, caracteritzat, sovint, per donar suport a dictadors impresentables com ara Mohamed Ali Saïd, governador de l’illa Mohéli (Comores), rebut amb tots els honors a Perpinyà a la seu del Consell General el març del 2013.

Al Sud som molts els partidaris que la nova República Catalana no tingui exèrcit, amb la qual cosa, encara que disposés dels recursos humans, tecnològics i materials necessaris, Catalunya no desenvoluparia pas cap mena d’indústria militar, no apareixeria, doncs, cap avió català capaç de fer-li la competència al Rafale. A l’altra banda de l’Albera, tenim la sort que ja fa una colla de segles que Espanya no és cap potència bèl·lica i que no són gaires els catalans amb vocació de fer carrera a l’exèrcit; en tot el segle xx, no seria pas capaç de citar cap equivalent sud-català del mariscal Joffre, el qual, a més, malgrat que alguns pretenguin fer creure el contrari, és la prova concloent que militars catalans és com cuiners anglesos, humoristes alemanys o economistes grecs. L’exèrcit i tot allò que s’hi relacioni sempre va lligat a l’afirmació més agressiva i reaccionària del discurs nacional de l’estat, el qual, en els casos francès i espanyol, sempre és contrari a la defensa de la identitat nacional catalana.

Segur que per als catalans ha de ser un motiu d’orgull que un dels responsables de la gran carnisseria de la I Guerra Mundial fos originari de Ribesaltes (Rosselló)? A més, no podem oblidar que tota la mitologia creada a l’entorn de la idea de Joffre, mariscal de França i heroi del Marne, va servir per afirmar encara més el discurs nacional franco-francès en terres catalanes, amb les conseqüències que això ha tingut. Per tot això, jo puc celebrar els èxits esportius de Martin Fourcade però no pas els èxits militars de Jean-Guillaume Martínez, i no cal dir que desitjo molts premis i medalles a la remadora Marie Geoffoy, que va pujar al podi amb l’estelada.

 

Xavier Deulonder i Camins, Dl. 12 d’octubre del 2015