… … Ara bé, com que estem dins del centenari d’aquella trista i lamentable feta, sembla ser que tot l’any és el Dia de l’Armistici, i així estarem fins el 2018. Després què tocarà, el centenari del Tractat de Versalles, potser?

En un país normal, que en un moment donat, durant quatre anys, el govern hagués estat enviant a l’escorxador de les trinxeres milers de joves arrencats de casa seva per la força  seria una cosa per estar-ne avergonyit, però, és clar, ací estem parlant de França, i, per això, en els darrers dies, s’ha inaugurat una plaça de Verdun a Talteüll (Rosselló) com també s’han homenatjat diferents morts d’aquella carnisseria presentant-los com a valents soldats en comptes de com a víctimes d’una guerra on les autoritats civils i militars de l’època van demostrar que, per a ells, la vida humana no valia res, i d’ací van venir tots els horrors del segle xx.

Què és més repugnant, que el 1919 el president Raymond Poincaré i el primer ministre Georges Clemenceau fessin un viatge triomfal a l’Alsàcia i Lorena, donant a entendre que la sobirania francesa sobre aquelles regions valia molt més que les vides sacrificades a les trinxeres o que, cent anys després, a França la visió sobre la Gran Guerra no hagi canviat gens? Per cert, ho sabeu que la tradicional indústria del ferro del Conflent va arruïnar-se a conseqüència del guany d’Alsàcia i Lorena? I això no és tot. S’homenatja també els Morts pour la France de la Guerra d’Indoxina, on no es pretenia res més que continuar un domini colonial que, com és lògic, la població de la zona considerava opressiu i injust. Algú s’imagina que a Alemanya s’homenatgés els soldats que van lluitar contra l’URSS en la II Guerra Mundial? Doncs jo no hi sé veure cap diferència. Que potser a França s’enyoren dels bons temps del colonialisme?

Si avui dia es té la percepció que França és un país que fa aigües per tot arreu, és perquè en l’Europa unida i el món globalitzat és, afortunadament, impossible mantenir la grandeur i l’exception culturelle française; d’ací les reaccions de tancament i de radicalització nacional que trobem tant en Marine Lepen com en Jean Luc Mélenchon. La part positiva de tot plegat és que, sobretot si a Barcelona fan els deures ben fets, trobar la manera que el catalanisme esdevingui una força decisiva en la vida política nord-catalana serà molt més senzill que recuperar la grandeur française o que fer una cosa molt més difícil encara: bastir una nova França que renunciï al llast que significa gran part del discurs nacional franco-francès.

Espero, doncs, que la manifestació del proper dissabte a Perpinyà vagi força bé perquè dir Sí a la Catalunya Nord és dir no a als fonaments ideològics d’un estat que millor seria que desaparegués per sempre més, i, precisament, els qui ara hi creuen i s’hi senten identificats nacionalment serien els primers que hi sortirien guanyant. Francesos ho són únicament els que no tenen pas opció de ser cap altra cosa i, per sort, al sud de les Corberes, hi ha d’altres possibilitats.

Xavier Deulonder i Camins (13/06/2016)

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.