No sé pas si arribarà un dia que la frontera entre les repúbliques catalana i francesa estarà establerta a Salses i, doncs, el massís de les Corberes esdevindrà una muralla infranquejable per a la Marianne i tot allò que representa: submissió incondicional a París, acceptació, no ja acrítica sinó cofoia, del discurs nacional franco-francès i abandó del català perquè el francès és la millor llengua del món; ara bé, un dels aspectes positius del procés independentista sud-català és que Perpinyà torna a moure’s en l’òrbita de Barcelona, tal com s’ha tornat a veure en les mobilitzacions d’aquesta setmana en favor de la llibertat dels presos polítics i, també, en els posicionaments que hi ha manifestat alguns dels elegits nord-catalans; esperem, per tant, que, amb tot això, quedi clar al Principat, d’altra banda l’únic lloc d’Europa i del món on una idea tan senzilla com aquesta sembla estar oblidada, que Catalunya no és pas una regió espanyola sinó un país dividit entre una zona —encara— espanyola (la Catalunya Sud o Principat) i una zona francesa: la Catalunya Nord, que no és pas una part indeterminada del sud de França que, a vegades, es confon amb Occitània, sinó, concretament, el conjunt de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i part de la Cerdanya sota domini francès després del Tractat dels Pirineus (1659) i inclòs des de 1790 dins del departament de Pyrénées-Orientales, que té com a capital Perpinyà i com a sotsprefectures Ceret (Vallespir) i Prada (Conflent).

Aquests dies, el pas del Rosselló a l’Empordà per l’autopista ha estat tallat, primer, pels independentistes sud-catalans i, després, pels armilles grogues de la Catalunya Nord. A veure, d’entre els independentistes del Sud, quants se n’adonaran que França no comença pas després de la Jonquera sinó bastant més amunt, i d’entre els armilles grogues del Nord, quants arribaran a la conclusió que l’arrel del mals del territori on viuen és la seva situació dins de la perifèria del desert francès, cosa que, per més revolucions que puguin fer-se a França, no canviarà mai, tal com s’ha estat veient des de 1789; per tant, a la Catalunya Nord —en d’altres llocs, no ho sé i no n’haig de fer res—, posar-se l’armilla groga i exhibir la bandera tricolor franco-francesa o pretendre rememorar les gestes revolucionàries de 1789, 1830, 1848 o 1968 és una incongruència; en realitat, allà on es planteja la creació d’un estat veritablement democràtic que no estigui al servei de les elits de sempre és al Principat, però no pas a França, on fins i tot l’esquerra que es diu transformadora i revolucionària no fa res més que reforçar els esquemes nacionals vigents; a mi em sembla molt bé que Jean-Luc Mélenchon doni suport als presos polítics catalans, però va ser ell també qui, una vegada, va riure’s, davant de tothom, d’una periodista perquè se li notava l’accent occità, i ja no parlem de l’abrandat patriotisme francès de Francis Daspe l’animador de grup d’acció de la França Insubmisa a Catalunya del Nord.

Si voleu frenar la decadència del centre de Perpinyà, que la Catalunya Nord deixi de ser una contrada dominada per l’atur i la pobresa, que no sols funcioni la línia de tren de Perpinyà a Vilafranca de Conflent sinó que, a més, millorin les comunicacions ferroviàries amb Barcelona i tantes coses més, la solució segur que no vindrà de París, tal com ho ha demostrat Geneviève Darrieussecq, secretària d’estat del ministeri dels exèrcits, que, en la reunió del congrés d’alcaldes de la Catalunya Nord celebrat a Prada, s’ha ficat de peus a la galleda afirmant amb la tranquil·litat que dóna la ignorància franco-francesa de tot allò situat més enllà de les rodalies de París “Ici, vous avez un attachement particulier à la défense de l’Occitan”; igual es pensa que, cada any a Prada es fa la Universitat Occitana d’Estiu. Darrieussecq és originària de la Gascunya però, cal suposar-ho, la seva relació amb el gascó o occità deuria ser evitar contaminar-se’n per així no tenir cap problema per triomfar a París; segurament, doncs, tant se li deu en donar que la llengua dels Pyrénées-Orientales sigui el català, l’occità o el japonès.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com