Featured Video Play Icon

Afortunadament, les commemoracions literàries d’escriptors són una vàlua per mantenir viva la memòria; permeten acostar aquests autors a la societat, així com restaurar la incidència de la seva obra, que en alguns casos ha quedat a l’ombra. L’any 2019, a través de l’Institut Català de les Dones, es reivindicava la figura de Dolors Monserdà –que ara ja sabem que fou la primera novel·lista professional de la literatura catalana–, però sobretot la importància de llegir la història a través del punt de vista d’una escriptora compromesa amb la realitat social que l’envoltava. Va ser poeta, novel·lista, dramaturga, periodista, i si bé el seu feminisme era més aviat conservador i incipient  –segurament per estar ancorada en el fet que la dona no havia de trair aquells valors tradicionals que li podien proporcionar una certa estabilitat–, fóra bo no obviar ni desestimar la seva defensa del dret de les dones a l’educació, a més d’aportacions que serien clau per millorar les condicions de les treballadores.

D’aquesta figura polièdrica que va ser l’autora cal destacar com el vessant social es tradueix en les seves propostes literàries –recordem també l’afany didàctic de la seva obra; creia que la novel·la era una eina molt potent per transformar la societat–Així ho va deixar escrit en el seu Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909):Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris‘. No passa desapercebuda la creació del patronat per a les Obreres de l’Agulla, així com els seus articles a la revista Feminal, que ens ajuden a entendre el moviment feminista a casa nostra. Pel que fa al camp literari, en són conegudes novel·les com La fabricanta o La Quitèria, a més va ser la primera dona que va presidir els Jocs Florals, l’any 1909, en què Víctor Català guanyaria el premi Fastenrath amb Solitud.

Paral·lelament a la seva producció novel·lística, Monserdà també va escriure narracions curtes –explica Carme Mas que Maria Aurèlia Campany considerava que aquestes constituïen la millor part de la seva obra– i algunes d’aquestes s’apleguen en el recull Del món, editat recentment per l’Editorial Filigrana, amb il·lustracions de Lluïsa Vidal. L’edició compta amb un pròleg de Francesco Ardolino i els epílegs de Marta Pessarrodona (comissària de l’any) i Carme Mas, que és l’especialista per excel·lència de l’autora i que aquí se centra en les referències musicals i literàries del volum, sobretot a partir del primer relat «Nit de lluna» –amb un fort protagonisme de les lectures de joventut i una marcada càrrega autobiogràfica–, i en el darrer, «Sense timó», en què l’escriptora juga amb les fronteres entre la realitat i el món imaginari representat per l’obra de Faust.

Aquest és un recull que ha tingut diverses vides, una primera quan el va publicar la Biblioteca Popular de L’Avenç, el 1908, la segona el 1930 de la mà de l’Editorial Políglota i, fins i tot, una tercera l’any 1983 per La Sal. Edicions de les Dones.

D’aquests dotze relats qualificats com a «quadros en prosa», una etiqueta que ja ens anticipa com serà aquest conjunt d’escenes quotidianes que es configuren alhora com un valuós testimoni de la concepció de l’univers femení i la societat de l’època de l’autora, concretament de la burgesia barcelonina dels primers anys del 1900. En són un bon exemple els contes «La mirada» i «Els vestits de la Conchita» per tots els detalls de moda, ornamentació i mobiliari que contenen, o bé «Vella!» o «Sense timó», que il·lustren el ritual d’assistència a les representacions del Liceu.

Les protagonistes de Monserdà, postil·la Carme Mas, són dones amb inquietuds, angoixes, vides felices o desgraciades, que prenen diferents actituds i opcions davant els conflictes a què s’enfronten», com la monotonia i infelicitat de la vida matrimonial, les relacions amb el servei, les aparences i els interessos o bé el poder i misteri de l’atracció femenina, i ensems un cert dolor també en la vellesa: «com un xicle estrident que deixa un rastre de malestar, de neguit, de feresa. Vella! Vella! I se sentia amb el pensament clar, amb els muscles forts, amb el cor jove, amb els desitjos (…) amb el mateix gust de lluir i d’agradar que tants enfados i molèsties li causava…‘.

En definitiva, es tracta d’un conjunt harmònic, de lectura àgil i amb un estil propi que confereix unitat al volum, i que en paraules d’Ardolino, es planteja com el resultat d’un calidoscopi humà en què els fragments –sigui quina sigui la manera de combinar-los– aconsegueixen un resultat final sempre acceptable‘. Celebrem, doncs, aquesta acurada reedició Del món, que se suma a la publicació conjunta de Maria Glòria i No sempre la culpa és d’ella (Adesiara 2019), i acabem fent nostres els mots de Pessarrodona quan diu: «alegrem-nos que Dolors Monserdà ja no és la sogra de Josep Puig i Cadafalch sinó que l’arqueòleg, arquitecte i polític ha passat a ser el seu gendre!».

Elisabet Armengol

Juliol 2020

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.