Segons Jean Jacob, cal agrair a La Semaine du Roussillon haver publicat el 17 de setembre passat una entrevista a Francesc Bitlloch, coordinador a la Catalunya Nord de l’Assemblea Nacional Catalana i ex-director d’una escola Bressola, perquè llegint-la s’hi pot veure com el catalanisme ha perdut la condició progressista que havia tingut durant el franquisme per esdevenir un moviment identitari i intolerant, és dir, segons sembla que ho hàgim d’entendre, del tot equiparable al Front National.

Com que la Bressola existeix legalment, i no s’ha de moure pas en la clandestinitat del maquis, no devem tenir dret a blasmar la repressió del català per França ni a considerar França un país intolerant. Fins a la Llei Deixonne de 1951, l’ensenyament del català — i de qualsevol altra llengua considerada regional— va estar prohibida en l’escola francesa, on, d’altra banda, es castigava els nens que parlessin en català, ni que fos a l’hora del pati, igual com es feia amb els que diguessin paraulotes o es portessin malament. A més, segur que no és d’origen franco-francès la idea que el francès és una llengua mentre que el català és un patois, és a dir, una parla pròpia de gent inculta, barroera i maleducada? Ho sap també el senyor Jacob que moltes famílies voldrien que als seus fills els ensenyessin el català a l’escola, però se n’han de quedar amb les ganes perquè l’administració pública no hi posa els mitjans necessaris? Em sembla molt bé estudiar anglès, francès o espanyol, per això em sap greu no tenir un millor domini de l’anglès, però no veig pas que això hagi de portar a renunciar al català; jo penso que la situació ideal seria que amb el català en tinguéssim prou per poder viure i treballar a Catalunya, mentre que per relacionar-nos amb la resta del món, amb l’anglès ja n’hi ha prou.

Si la I era República Francesa (1792-1804) va ser més intolerant amb les llengües dites regionals del que ho havien estat els antics reis, això va ser per la molt simple i senzilla raó que, a les províncies, els contrarevolucionaris usaven les llengües locals per oposar-se a la difusió del discurs ideològic de 1789. Ho sap que, per exemple, a Tolosa, d’escrits en occità se’n van fer més de revolucionaris que de contrarevolucionaris? D’altra banda, que potser no hi havia cap contrarevolucionari que parlés o escrigués en francès? En quina llengua deuria difondre les seves idees el comte de Provença, a qui els monàrquics reconeixien com a Lluís XVIII de França? O en quin idioma van escriure les seves obres un parell de reaccionaris com van ser-ho Joseph de Maistre (1753-1821) i François-René de Chateaubriand (1768-1848).

El provençal Charles Maurras (1868-1952), que expressava un cert regionalisme antijacobí, motiu pel qual va tenir seguidors a Catalunya, era monàrquic i antisemita. Significa això que els nord-catalans estiguin obligats a renunciar a la seva llengua i cultura i acceptar el discurs nacional franco-francès? Que potser el jacobinisme és l’única alternativa al feixisme? Qualsevol que es prengui la molèstia de llegir els documents ideològics de l’Assemblea Nacional Catalana, veurà que no hi ha cap rastre de discurs maurrassià, afortunadament. D’altra banda, no crec que hi hagi cap raó per dubtar de la total adscripció nacional francesa de Georges Bernanos, Pierre Eugène Drieu La Rochelle, Jacques Doriot, Maurice Papon, Louis Darquier de Pellepoix, Louis-Ferdinand Céline o Xavier Vallat. Bé, el nostre compatriota Robert Brasillach no era pas catalanista.

El discurs ideològic del Front National no és pas res més que la radicalització del jacobinisme; Jean-Marie Le-Pen era un regionalista? Jo no he vist mai el FN donant suport al moviment catalanista, ans al contrari; avui dia, el partit de Louis Alliot s’ha manifestat del tot contrari a la normalització del català.

Xavier Deulonder i Camins (escrit el dilluns 19-10)
deulonder@hotmail.com