No sé pas si el darrer 14 de juliol, en cap poble de la Catalunya Nord s’ha fet encara la comèdia que els elegits locals surtin en processó darrera de la imatge de la Marianne, un bon exemple de com el culte a la République, una, indivisible i hexagonal s’ha convertit en una mena de succedani de la religió, i amb els seus mateixos efectes perversos perquè qui no se senti implicat en aquesta litúrgia és, automàticament, un mal ciutadà, és a dir, un heretge.

Al Principat, però, els únics reflexos que ens han arribat de tota aquesta saragata han estat, lògicament, els de París; com ja vaig explicar la setmana passada, el primer ministre Édouard Philippe va dir a l’Assemblea Nacional que, a causa dels seus problemes econòmics i financers, França està contra les cordes; ara bé, podem estar segurs que tota la pomposa esplendor imperial de les celebracions oficials del 14 de juliol, ben digna de Napoleó, tenen prioritat sobre la construcció de la variant de Joncet o les ajudes al Tren Groc, i de garantir fileres bilingües a l’ensenyament públic, millor ni tan sols parlar-ne. Per tant, les retallades de despesa pública, ja sabem per on començaran.

Enguany el convidat estrella als fastos parisencs ha estat el president dels EUA Donald Trump; ben mirat, era del tot lògic perquè vés què se n’hauria fet de tota la grandeur si ara fa cent anys els americans no haguessin ajudat els francesos en la Gran Guerra; segurament, Raymond Poincaré i Georges Clemenceau —els més radicals dels bel·licistes francesos— no haurien pogut celebrar el seu viatge triomfal a Alsàcia i Lorena, amb el qual van demostrar que un guany territorial valia molt més que les vides dels centenars de milers de joves francesos morts a les trinxeres.

Evidentment, a algú com Trump no li deu d’haver pogut passar pel cap adonar-se que en la revolució americana de 1776, no va haver-hi cap Robespierre, Barras ni Bonaparte ni tampoc cap restauració reial; per això, del mes de juliol, a mi m’agrada molt més el 4 que no pas el 14; la constitució republicana que els EUA van aprovar el 1787 encara està vigent mentre que de la constitució francesa de 1791, que, a més, era monàrquica, ja no se’n recorda ningú.

Celebrarem la República Catalana amb tota aquesta ostentació? Espero que no perquè, en primer lloc, tota aquesta litúrgia del poder es paga amb els impostos dels contribuents els quals és bastant probable que s’estimin més construcció de carreteres, hospitals, escoles, és a dir, tot allò que els que poden organitzar assemblees a Versalles deuen considerar una fotesa.

A més, a Catalunya no crec pas que es doni la nostàlgia de la monarquia que es pateix a França; no pretenem pas ser els hereus d’un sobirà tan poderós com el Rei Sol més que res perquè la història de Catalunya ha estat la història d’una lluita contínua contra el poder absolut i autoritari de la monarquia o, a partir del segle xix, de l’estat espanyol; per això, a mi em sembla que l’actual procés d’independència, el desenllaç del qual es coneixerà el proper 1 d’octubre, està més proper a la revolució americana que no pas a la francesa, on tot el que es va fer va ser canviar un poder absolut per un altre; pel camí del terror de la guillotina, es va passar del rei a l’emperador.

Com sempre, no puc pas estar-me de recordar-vos que el dia que a la Catalunya Nord vulgueu canviar la République de la Marianne per la república de la llibertat i de la democràcia, hi esteu convidats.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.