Primer, envio una cordial i sincera felicitació als sobiranistes corsos per haver reeixit a vertebrar un discurs alternatiu a l’hexagonal, el qual, com és lògic, a Còrsega es difon igual i amb la mateixa força que a tots els altres dominis de la Marianne, l’hereva legítima dels antics reis de França, tant de Lluís XIV, que s’annexionà la Catalunya Nord, com de Lluís XV que adquirí el domini de Còrsega; evidentment, per les raons que ja podem suposar, a Còrsega, l’impacte i la commoció pels atemptats de París va ser-hi igual d’intensa que a la Catalunya Nord però molt més que a l’illa veïna de Sardenya, com també a tots els municipis corsos deu haver-hi els monuments als Morts pour la France, així com Còrsega pot ser presentada com la terra d’origen d’aquella gran glòria franco-francesa que fou Napoleó, el lloc del qual en l’exaltació patriòtica tricolor és molt més elevat que el del mariscal Joffre.

Malgrat el to pessimista i, potser, algunes vegades apocalíptic amb què s’ha parlat de la situació política de la Catalunya Nord, tal com jo mateix ho he fet en cròniques anteriors, ací parlaré d’un detall que ens pot aportar un bri d’esperança, no gaire per això: l’abstenció, que en la primera volta va ser del 48’79% i en la segona volta, del 39’20%; no pretenc pas que aquesta dada ens hagi de servir de consol, però sí que ens pot ajudar a veure que la situació no és pas tan desesperada com ens podríem pensar.

Els abstencionistes són ciutadans que, d’una manera voluntària i conscient, decideixen no participar en les eleccions i, per això, no se’ls té pas en compte a l’hora de repartir els escons del parlament ni en la designació dels càrrecs de govern; com és natural, mentre els resultats electorals no canviïn, a la Catalunya Nord la capacitat d’acció del catalanisme serà molt reduïda i sempre estarem amb l’ai al cor que el Front National no arribi al govern de la regió, del departament, de Perpinyà o de qualsevol altre municipi important, com tampoc no es pot negar que, a diferència del que s’esdevé al Principat, on és residual, a la Catalunya Nord el pes de l’extrema dreta no es pot pas negligir. Ara bé, està la societat nord-catalana del tot seduïda pel discurs ideològic del FN? Lògicament, si a aquesta pregunta hi donem una resposta afirmativa ja podem llençar el barret al foc, perquè convèncer un simpatitzant de Marine Le-Pen i de Louis Alliot que es faci catalanista és com anar a vendre vi i licor a un club d’abstemis o com convidar un vegetarià a fer una costellada o una botifarrada; doncs bé, a mi em sembla que, vistos els índexs d’abstenció, no es pot dir pas de cap manera que la majoria dels nord-catalans hagin votat el FN, sinó que a molts d’ells no els motiven ni els partits defensors de l’actual sistema ni les alternatives demagògiques de Marine Le-Pen o de Jean Luc Mélenchon.

Significa això que hagi de resultar senzill convertir el catalanisme en una força majoritària que pugui emular els èxits electoral del sobiranisme cors? És clar que no, simplement vull dir que penetrar en el nostre teixit social no ha de ser tan complicat, o tan impossible, com ho seria si el FN fos de debò majoritari, perquè un abstencionista em veig capaç de convèncer-lo però algú que ha apostat pel FN, no. En la meva anterior crònica, vaig comparar els resultats del FN a la Catalunya Nord en la primera volta amb el vot als independentistes al Principat el 27-S, i me’n penedeixo, perquè, certament, la suma de Junts pel Sí i la CUP representa el 47’8% dels vots emesos, i el del Front National a la Catalunya Nord el passat dia 6, el 41’70%, però, és clar, és que el 27-S, l’abstenció va ser del 25’05% i el 6 de desembre va ser del 48’79%, i per tant, les coses canvien; afortunadament per a nosaltres, el FN tot i ser una força important, no té a la Catalunya Nord el mateix suport que té l’independentisme al Principat.

Com ho hem de fer per aconseguir que en les properes eleccions regionals els vencedors indiscutibles a la Catalunya Nord siguin els catalanistes i no pas el FN? Doncs per intentar trobar la resposta a aquesta pregunta tots plegats tenim uns cinc anys de coll.

Xavier Deulonder i Camins (Dl. 14 de desembre del 2014)
deulonder@hotmail.com