Sort doncs que el Barça ha guanyat el mundial de clubs, perquè, fora d’això, ací tenim un panorama més aviat de color gos com fuig; a curt termini, no es veu pas la manera d’aconseguir que el catalanisme doni una sorpresa com la que han donat els nacionalistes corsos, mentre que, en canvi, el protagonista de la vida política catalana és, ni més ni menys, que el Front National; per tant, si allà a París, François Hollande i Manuel Valls haguessin arribat a la conclusió que, realment, la Catalunya Nord ha de ser una regió per si sola, vés quin partit en podria tenir el govern; igual ens trobaríem que la reserva espiritual de la versió més rància i radical del nacionalisme franco-francès estaria ni més ni menys que al sud dels Pirineus.

Una part força important de la població catalana està formada pels potes negres i els seus descendents. Molt bé, però suposo que no deu costar gaire fer-los entendre que, per més que el Front National hi prengués el poder, França no podria pas ni expulsar la població magrebina —una mesura, d’altra banda, èticament inadmissible— ni, menys encara, reconquerir Algèria; d’altra banda, per òbvies raons cronològiques, els repatriats de 1962 han de ser tots persones que superin els seixanta anys; els seus fills poden haver-se passat tota la infantesa i adolescència sentint explicar a casa seva tot el drama que van patir els seus pares, oncles i avis a Algèria, però l’experiència d’haver de fugir de casa corrent i havent-ho de deixar gairebé tot, ells no l’han viscuda pas. A part de tot això, les mesures de tancament total de fronteres i d’autarquia econòmica que proposa Marine Le-Pen a ells també els perjudicarien, mentre que el catalanisme és un projecte integrador en el qual ells també hi poden entrar. Que França és l’objectiu prioritari dels gikhadistes, potser sí, però el Front National no té pas cap recepta màgica que pugui garantir que mai més no es repetiran uns fets com els darrers atemptats de París. I si França es convertís en una mena de versió occidental de la Rússia de Vladimir Putin, admirada sense reserves per tots i cadascun dels membres de la família Le-Pen, tots plegats hi sortiríem perdent. La grandeur francesa de què tant es vantava de Gaulle ja no existeix, i amb els seus estirabots i esgarips Marine Le-Pen no podrà recuperar-la, afortunadament per a tots perquè la grandeur es basava en l’exaltació d’un estat colonialista, autoritari i del tot hostil a les identitats culturals dels seus pobles.

Què farà Carole Delga al capdavant del govern regional a part de proposar un referèndum sobre el nom de la regió, del qual a París en faran cas només si els sembla bé? Doncs exactament igual que el que Holande i Valls fan a França i Hermeline Malherbe a la Catalunya Nord, que és, si fa o no fa, exactament el mateix que Jean-Marc Pujol fa a Perpinyà o el que Nicolas Sarkozy vol tornar a fer a França: anar passant el temps posant pedaços a un sistema que fa aigües per tot arreu, perquè no hi ha manera de reduir l’atur, que a la Catalunya Nord té l’índex més alt de tot França, o d’eixugar el dèficit públic —exactament el mateix problema que va posar en crisi terminal la monarquia de Lluís XVI—. Aquests no són pas tan bel·ligerants contra el català com ho és el Front National, però ja sabem què passa quan les famílies s’adrecen a l’administració pública per demanar que, a l’escola, als seus fills els ensenyin el català.

I què podria fer el catalanisme? Doncs, en primer lloc, recuperar la llengua i la cultura del país, i, sobretot, trencar els motllos establerts d’un estat amb un passat més aviat vergonyós de militarisme i d’imperialisme, i plantejar un sistema veritablement democràtic on el poble pugui decidir alguna cosa més que qui són els qui han de manar, però, és clar, tot això serà fer volar coloms fins el dia que un partit catalanista aconsegueixi passar la primera volta d’unes eleccions.