Arran de l’ofensiva del govern espanyol contra la immersió lingüística en català a les escoles, al programa “El Suplement” de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell hi realitzà un reportatge sobre l’estat del català en dos territoris —la Franja de Ponent i la Catalunya Nord— on no es practica la immersió perquè la llengua no hi disposa pas del paraigua d’una administració dedicada a garantir-ne la continuïtat. Entrevistat per Ricard Ustrell, Joan Lluís Lluís ha afirmat que “El català a la Catalunya Nord es pot salvar gràcies a persones individuals, però mai no tornarà a ser una llengua d’ús social”. Prou que me’n guardaré d’intentar polemitzar amb algú que és nord-català i viu a la Catalunya Nord, dues condicions que jo no compleixo pas; tanmateix, em permetré exposar, o, potser, més aviat, repetir, la meva opinió sobre la recuperació de la llengua en terres nord-catalanes.

El meu punt de partida és que jo no crec pas en miracles però sí en “contra miracles”. Com tots sabem, però sovint no hi pensem, hi havia una època en què a la Catalunya Nord el francès era una llengua estrangera; en temps de la Revolució, ja feia unes quantes dècades que el francès havia esdevingut, si més no a nivell escrit, la llengua de les elits nord-catalanes, però, tot i així, el 1790, la Société des Amis de la Constitution de Perpignan va respondre a l’abbé Grégorie, conegut per la seva voluntat d’eradicar els “patois”, que, a l’antiga province du Roussillon, “Per destruir-la [la llengua catalana], caldria destruir el sòl, la frescor de les nits, el tipus d’aliments, la qualitat de les aigües, l’home sencer”. No estic pas segur que els membres d’aquesta entitat fossin catalanistes, més lògic em sembla creure el contrari, ni tan sols podria asseverar que els semblés bé que al nou departament de Pyrénées-Orientales tothom parlés en català; simplement, es limitaven a constatar un fet. Comprenc sense cap mena de dificultat les raons de Joan Lluís Lluís per considerar impossible que el català torni a ser una llengua d’ús social a la Catalunya Nord, només dic que les trobo molt semblants a les que, el 1790, deurien tenir els prohoms de la Société des Amis de la Constitution de Perpignan per ser incapaços de concebre la idea que pogués arribar el dia en què als carrers de Perpinyà no se sentís ni una sola paraula en català perquè tothom parlés en francès, i, amb tota probabilitat, no deurien ser pas gaire més optimistes els mestres d’escola d’ara fa cent anys que renyaven i castigaven els nens per parlar en català ni que fos a l’hora del pati. En conseqüència, si es va poder fer el miracle de convertir el francès en la llengua d’ús dels nord-catalans, també s’ha de poder fer el “contra miracle” de revertir el procés d’afrancesament i tornar a poder dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès, perquè s’hi parla en català. Compte, però.

Si entre els temps de Jules Ferry, el creador de l’escola francesa, laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal, i el moment de la pèrdua de la transmissió intergeneracional del català van passar gairebé vuitanta anys, hem de tenir molt clar que si el procés de recuperació del català s’iniciés demà mateix, els resultats només els podrien veure els mainatges petits d’ara quan ja fossin vells; a curt termini, el màxim a què es podria aspirar seria a viure en una mena de situació inversa a la que es donava ara fa cent anys: un país on tothom parla en francès però on la llengua oficial i de prestigi és el català.

Òbviament, les respostes del president Macron i de tota la classe política francesa a les reivindicacions nacionals corses ens indiquen, d’una manera clara i sense possibles mals entesos, que, al departament de Pyrénées-Orientales, el català serà sempre una llengua sense paraigua, perquè fins i tot suposant que tots els elegits locals i departamentals fossin catalanistes, una política de normalització lingüística com la de la Generalitat de Catalunya no es podria aplicar de cap manera, ni tan sols en l’hipotètic cas que a París haguessin acceptat constituir una regió administrativa denominada Pays Catalan amb capital a Perpinyà i sense cap dependència de Tolosa.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.