Fa sis anys que visc al pis actual i mai no m’havia mirat amb tanta calma i tantes vegades el lloc on conflueix la part de darrere de moltes cases. Amb el confinament s’ha convertit en un espai per compartir exercicis de gimnàstica, prendre un vi o homenatjar al personal sanitari, sempre a la distància perquè és ample i llarg.

Quan tot just complíem una setmana de confinament era diumenge 22 de març i jo prenia un cafè asseguda al menjador de casa, vaig mirar a la distància a través de la finestra que dóna a un ampli pati interior. Just enfront, a més de 400 metres, hi havia un noi que feia gimnàstica en un balcó. Me’l vaig quedar mirant perquè em va semblar que eren exercicis molt bàsics i em resultaven inspiradors. El noi -bé un adult d’uns 40-50 anys, que no sé qui és- es va adonar de que l’observava i em va fer un gest com dient: “Va, anima’t!”. Vaig deixar el cafè, em vaig posar una samarreta esportiva i el vaig començar a imitar. I així durant mitjà hora. Ell estava atent al que jo feia, perquè quan ell canviava d’exercici i jo em perdia, es parava i tornava a començar o anava més lent. En acabar, em va fer un gest com de “guai” i ens vam dir adéu amb la mà.
Curiosament, al dia següent, al mateix balcó, va aparèixer un altre noi, sobre les dotze del migdia, i va començar a fer gimnàstica; i jo em vaig apuntar! Ell no sé si em veia, però no em va fer cap gest especial. Dilluns a les set de la tarda, va tornar a sortir a fer exercicis de manteniment, i jo el vaig imitar! Aquest ritual es va repetir els següents dies i, si jo el veia i m’anava bé, m’hi afegia.

Divendres passat, cap a les set de la tarda, miro per la finestra i veig que hi ha dos nois fent esport, al balcó de sempre. Veig clarament que ha tornat al pis el noi que em va inspirar el diumenge anterior, però sembla que està més en forma que l’altre i en aquesta ocasió fa uns exercicis més durs, així que ells a casa seva i jo a la meva, des del menjador en el meu cas, hem coincidit els tres fent gimnàstica, però cadascú amb el seu repertori. La sorpresa ha estat que, una mica més tard, el noi del primer dia ha aparegut amb una copa de vi i jo he anat de seguida a posar-me’n una, he obert la finestra i he fet un gest de “salut”, que ha estat correspost.
Aquests nois no sé qui són ni a què es dediquen ni puc parlar amb ells perquè estem a més d’uns 400 metres de distància en línia recta, però mai abans m’havia fixat en aquells veïns, i ara m’agrada de seguir el seu compartiment: les seves aparicions per penjar roba, per parlar entre ells, per respirar… Ara són part del meu paisatge inspirador de bones pràctiques en aquests dies de confinament. Però hi ha més veïns i més rituals.

El més emocionant és el de cada vespre, quan puntualment a les vuit es comencen a encendre llums, sigui amb llanternes o la de les cases (abans del canvi d’horari, avui a aquesta hora encara és de dia i el paisatges és diferent). El pati interior s’omple de vida amb els aplaudiments i els crits de gràcies cap al personal sanitari, alguns dels quals s’hi afegeixen des de la part del darrera de l’Hospital de Sant Tecla, cosa que encara li dona més emotivitat a l’acció. Va haver-hi un dia, fins i tot, se sentia música d’orgue que s’escampava pel pati majestuosament cap als nostres veïns herois: el personal sanitari.

Gràcies, gràcies, gràcies!

Cinta S. Bellmunt

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.