La llei de pressupostos de l’estat per al 2020 no es proposa pas intentar aportar solucions a greus problemes logístics de la Catalunya Nord com ara el lamentable estat de la RN-116, que, en més d’una ocasió, ha obligat a tancar-la al trànsit, les disfuncions de l’aeroport de Perpinyà on, a vegades, potser fins i tot s’hi enlaira i hi aterra algun avió, i les mancances de la xarxa ferroviària perquè ja fa un mes que no presta servei la línia cap a Montpeller. I vet ací doncs que el senador i  ex-alcalde del Soler François Calvet ha posat el crit al cel avisant la ministressa de transició ecològica i solidària Élisabeth Borne que, amb una descurança com aquesta, acabarà sent França mateixa la qui fomenti l’independentisme a la zona francesa de Catalunya.

El senador i ex-alcalde Calvet no sols té raó sinó que al seu memorial de greuges també hauria pogut afegir-hi el tancament de la línia de rodalies Perpinyà-Vilafranca de Conflent, la desaparició del trajecte de mercaderies cap a Rungis, la precarietat del Tren Groc i, sobretot, la nul·la disposició de l’administració pública francesa a garantir una presència real del català a l’escola. Tanmateix, jo diria que els mals que assenyala tenen com a causa no pas una mala gestió per part del govern d’Emmanuel Macron, sinó la concepció mateixa de l’estat francès que, no pas de dret però si de fet, parteix de la base que França està formada per dues grans unitats: París, la Ciutat de la Llum on s’hi han d’abocar tots els recursos que calgui per mantenir-ne l’esplendor, i el desert francès, és a dir la resta de França, que se la deixa abandonat a la seva sort i si no aconsegueix sortir-se’n, no ve d’ací, i compte que, a sobre, dins de la França situada més enllà de les rodalies de París, també hi ha petits centres que funcionen, òbviament a escala reduïda, com a capitals que igualment desertifiquen el seu entorn; a la pràctica, tot plegat vol dir que la Catalunya Nord queda situada ni més ni menys que a la perifèria del desert francès, és a dir, en un llunyà racó de l’àrea d’influència de Tolosa; per tant, és bastant lògic sospitar que a París necessitin consultar un mapa per saber on cau exactament Perpinyà.

El senador Calvet assenyala el caràcter internacional de la RN-116 perquè uneix Espanya i Andorra amb les estacions d’esquí dels Pyrénées Orientales, i a mi precisament em sembla que els problemes de la RN-116 començaran a resoldre’s quan deixi de ser internacional perquè, simplement, sigui la via d’unió entre dues ciutats de Catalunya: Puigcerdà (Cerdanya) i Perpinyà (Rosselló). En la seva resposta a les queixes del senador Calvet, la ministra Borne no ha fet sinó confirmar la manca d’interès de París per la Catalunya Nord; tant de bo, doncs, que ací l’ex-alcalde del Soler hi vegi una prova de l’encert de la seva anàlisi de considerar el català un capital excepcional i de proposar, de de ja fa una colla d’anys, que la Universitat de Perpinyà s’orienti cap a Girona i Barcelona perquè, en cas contrari, desapareixerà absorbida per Montpeller, com també la unió de l’aglomeració de Perpinyà amb Girona per ser present a Europa.

Espero que fent seus arguments com els que exposa el senador Calvet, el catalanisme nord-català aconsegueixi fer el salt qualitatiu que necessita per deixar de ser un moviment testimonial i acabar assolint la fita de convocar una manifestació independentista a Perpinyà que superi en xifres d’assistència la que ha tingut lloc dissabte passat en protesta contra les retallades de les pensions que vol perpetrar Emmanuel Macron algú que, recordem-ho, si va arribar a l’Elisi va ser, només, perquè l’altra alternativa era Marine Le-Pen.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.