Així com al Principat, ERC sembla tenir com a màxima preocupació barallar-se amb el PDECAT pel repartiment dels càrrecs a la Generalitat, una cosa ben absurda donada la tutela que Madrid exercirà sobre l’administració sud-catalana, deixant-la al nivell d’un govern regional francès a la Catalunya Nord.

ERC s’ha manifestat contra la manca de reacció dels elegits locals a les conseqüències de la reforma territorial de François Hollande i Manuel Valls —els anteriors president de la república i primer ministre per als qui ja no se’n recordin— que, com sabem, ha de culminar en la desaparició dels departaments. Que no sigui dit, doncs, que no hi ha un partit catalanista que funciona millor a la Catalunya Nord que no pas al Principat.

A què pot deure’s l’apatia de la classe política nord-catalana en qüestions territorials? Al fet que la Catalunya Nord sigui una mena d’Arcàdia feliç on no cal amoïnar-se per res ja que tot va com una seda segur que no, tal com ho demostren els nivells d’atur i de perceptors de rendes mínimes d’inserció; em sembla que quan Francesc Pujols va vaticinar que arribaria un dia que els catalans ho tindrien tot pagat no pensava pas en els antics comtats de Rosselló i Cerdanya. Potser la mare dels ous ens la trobem en el factor comú que comparteixen l’actual Occitanie i l’anterior Languedoc-Roussillon: ser un esguerro que no es pot agafar per enlloc, dissenyat a París sense tenir en compte, per a res, la realitat del territori, i, llavors, hom ja s’ha acostumat que les coses no aniran mai bé; és clar que no podem deixar passar un detall que molts dels elegits del departament deuen trobar fonamental: si un català —Christian Bourquin— va arribar a manar a Montpeller, per què un altre sud-pirinenc no podria emular-ne la gesta a Tolosa; ja ho sabem que en una capital regional no es mana gaire per no dir gens, però si, de moment, no es pot atènyer París més val això que no pas res. El Front National s’ha mostrat contrari, fins i tot, a l’ús del nom Pays Catalan; naturalment, però, en aquest cas, la pregunta és com pot haver-hi gent que els voti. Per cert, ja ha pensat Hermeline Malherbe què farà quan ja no hi sigui el consell departamental dels Pyrénées Orientales? Segurament, Jean-Marc Pujol no hi veu cap problema perquè entre l’ajuntament i l’aglomeració ja podrà continuar fet i desfent.

Ben mirat, però, jo no diria pas que la Catalunya Nord mostri una situació d’encefalograma pla, que, en termes mèdics, indica mort cerebral. A Perpinyà, força gent va sortir a defensar l’escola pública, però, naturalment, deuen pensar que la solució a aquest problema és, com sempre, a París i que poca cosa hi podria fer una hipotètica administració regional catalana. D’altra banda, els que participen en les cassolades al consolat espanyol segurament consideren molt més important la independència del Sud que no pas reivindicar una regió nord-catalana; en gran part, tenen raó i no crec pas que la constitució d’una administració regional du Pays Catalan marqués una fita en la història de la Catalunya Nord, però aquesta és una qüestió semblant a la de què cal fer al Principat mentre no s’hi pugui fer efectiva la República Catalana.

I si el perquè de tot plegat no fos el temor dels elegits departamentals que assumir la realitat catalana pogués tenir com a conseqüència no pas fer empipar París sinó una altra cosa que, per a ells, seria encara molt pitjor: despertar el catalanisme a la Catalunya Nord; potser és millor anar fent en la tranquil·litat que dia passa any empeny que no pas haver de triar entre quedar superat per l’evolució de la societat o haver de reconvertir-se al catalanisme. Qui els podria voler uns problemes com els que tenen a Còrsega?

Xavier Deulonder i Camins:

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.