Ara fa ja una colla d’anys, vaig parlar en les meves cròniques de Charles Andreu-Legard, un personatge de Yo el Supremo, obra narrativa del paraguaià Augusto Roa Bastos (1917-2005), a qui li diuen el catalán francés o, fins i tot, en alguna ocasió, el catalo-galo; en aquesta novel·la, que tracta sobre la dictadura de José Gaspar Rodríguez de Francia al Paraguai (1811-1840), Roa Bastos no menciona mai Perpinyà ni cap altre indret de la Catalunya Nord com a origen de Charles Andreu; ara bé, quin altre sentit pot tenir que a algú li diguin catalán francés? Potser es tractava de precisar que aquest personatge no procedia pas de Catalunya, és a dir, d’allò que nosaltres anomenem el Sud o el Principat.

Podia Charles Andreu-Legard ser alhora català i francès. Evidentment, si considerava que la seva nació era França i que ser català era una cosa de simple abast local o regional, segur que sí; al capdavall, que la gent dels antics Comtats de Rosselló i Cerdanya siguin catalans, no ho ha discutit mai ningú, tal com ho demostra que, des de 1790 fins als nostres dies, no s’hagi intentat crear cap gentilici derivat del nom Pyrénées-Orientales o que l’ús del mot catalan no repugni pas als seguidors d’una nacionalista francesa radical com Marine Le-Pen. Ara bé, una persona només pot tenir dues o més nacionalitats —oficials o no— si aquestes no entren en contradicció les unes amb les altres; per això, un català del Sud que, com acostuma a passar al Principat, ignora o no té en compte l’existència de la Catalunya Nord, en el moment de plantejar-se si es pot ser alhora català i francès, segur que s’imaginarà el cas d’algú que tingui vincles personals tant amb França com amb la zona espanyola de Catalunya, i compte encara que per França no entengui territoris situats dins del departament dels Pyrénées-Orientales.

Lògicament, són infinites les contradiccions amb què es trobarà un nord-català que, partint de la base de l’existència d’una nació catalana, pretengués ser, a l’ensems, català i francès, igual com ho són les d’un català del Principat que, considerant Catalunya una nació, vulgui ser tan català com espanyol; per començar, el seu país quin ha de ser, el que va des de Perpinyà fins a Dunkerke o el que va des de Salses fins a Guardamar? Quina ha de ser la llengua de la Catalunya Nord, el català o el francès? Si existeix una nació catalana, com és que un dels seus territoris ha de formar part de França? D’altra banda, si, tal com ho sostenen els espanyolistes del Principat, Catalunya és —i ho ha de ser perquè no pot ser pas cap altra cosa— una regió d’Espanya, llavors, la conclusió inevitable és que Perpinyà és una ciutat espanyola ocupada per França igual com Gibraltar és un territori espanyol ocupat per Gran Bretanya; naturalment, si, com ho diuen als Pyrénées-Orientales, ser català implica necessàriament ser francès, aleshores, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona són unes ciutats franceses ocupades per Espanya. Un intent de fer compatible catalanitat i afrancesament és el concepte del Pays Catalan; no és pas una cosa tan despersonalitzadora i alienant com la dels Pyrénées-Orientales, però, evidentment, no costa gaire veure-hi un exemple de catalanitat castrada, submisa i servil, sobretot perquè, per començar, s’expressa no pas en català sinó en francès; la nació és un àmbit de pertinença màxim que no pot estar mai subordinat a cap d’altre d’abast superior, i salta a la vista que, en el món del Pays Catalan, la nació és França i no pas Catalunya o els Països Catalans; en canvi, si diem Catalunya Nord, llavors resulta que l’existència del Nord implica la del Sud i, com tots sabem, la Catalunya Sud, dita també Principat, no forma part de França. Si en el Tractat dels Pirineus, França no hagués adquirit el domini d’una part de Catalunya, avui dia no existirien ni els Pyrénées-Orientales ni, tampoc, el Pays Catalan.

Per cert, es pot ser alhora català i espanyol? Si ens imaginem un nord-català que desconegui o ignori l’existència del Principat i que tingui vincles amb Espanya, segur que sí. A part d’això, si a algú li sembla del tot incompatible ser català i ser francès és a la Guàrdia Civil espanyola que es dedica a sancionar cotxes francesos que portin la senyera a la matrícula, mentre que, en canvi, les autoritats franceses toleren sense cap problema mostrar les barres de sang i or a les matrícules dels cotxes dels seus ciutadans; en fi, sempre n’hi ha de disposats a ser més papistes que el Papa.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com