El passat dilluns va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la presentació del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), emmarcat dins del projecte Diccionari del Català Contemporani (DCC), dirigit per Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica.

L’acte, sota la presidència de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, va comptar amb les intervencions de Joandomènec Ros, president de l’IEC; M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, i Joaquim Rafel, director del projecte.

Joandomènec Ros va obrir l’acte afirmant que ‘l’IEC ha invertit molts esforços en aquest projecte que, sens dubte, s’ho mereix’ i subratllant el caràcter ‘obert i gratuït del DDLC‘.

Seguidament, hi va haver la intervenció de M. Teresa Cabré, que va explicar que ‘la presentació d’avui és un acte molt especial, ja que feia temps que volíem celebrar amb solemnitat l’acabament d’un gran projecte, no només per les seves dimensions (tant per la gent que hi ha treballat com pel temps que s’hi ha esmerçat), sinó també per la seva importància. Es tracta d’un projecte singular i molt específic del qual poques llengües disposen.» Cabré va comentar que aquesta obra «va començar l’any 1985 amb una idea molt clara de projecte global que incloïa dos subprojectes encadenats i seqüencials: la constitució d’un corpus i l’explotació d’aquest corpus per a elaborar un diccionari, el que avui és el Diccionari descriptiu de la llengua catalana». Des de l’any 2005 és accessible al públic i ara per ara ja és complet, ja està acabat formalment, tot i que resta «obert a les actualitzacions que calguin. La llengua catalana evoluciona i el corpus també.’ Cabré va cloure la seva intervenció afirmant que ‘ens hem de prendre el Diccionari descriptiu de la llengua catalana com un gran tresor, perquè, a més de donar-nos una radiografia de la llengua en un període determinat, ens dona la metodologia amb què s’ha desenvolupat

Per banda seua, Joaquim Rafel va fer la presentació de obra. El director del projecte va apuntar que la represa de la tasca de l’IEC es va fer ‘amb el desig que els treballs no fossin insensibles als avenços científics, metodològics i tecnològics que havien tingut lloc durant els anys de pràctica inactivitat de l’IEC’. En aquest sentit, amb l’elaboració del DDLC, l’Institut es va avançar a altres institucions comparables del seu entorn en l’aplicació de la informàtica a la recerca lingüística i, més concretament, en la constitució de corpus textuals. va explicar que ‘el Diccionari descriptiu s’ocupa de la definició i la caracterització de les unitats lèxiques de la llengua des del punt de vista de la seva utilització real, sense restriccions de caràcter prescriptiu d’altra naturalesa» i va afegir que «l’IEC es dota amb aquesta obra d’un instrument molt valuós a l’hora d’exercir la seva activitat com a institució acadèmica encarregada de l’establiment i l’actualització de la normativa lingüística’.

Una de les característiques del DDLC és que s’aparta dels diccionaris per al gran públic. Rafel va argumentar que «es fonamenta en una investigació sobre bases noves, amb el màxim rigor i amb un alt grau de formalització del llenguatge. Els destinataris ideals són aquelles persones que tenen un cert domini dels conceptes lingüístics; això no obstant, no només és per a especialistes, també per a usuaris interessats per la llengua. Aspira a combinar el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i la facilitat d’interpretació.» Finalment, també va destacar que el Diccionari conté elements no reconeguts explícitament per la normativa vigent, que inclouen una marca visible que els diferencia dels que sí que disposen d’aquest reconeixement.

Per la seva banda, Ester Franquesa va destacar la importància d’aquest projecte pel seu caràcter «monumental per a la llengua catalana i per al país». La directora general de Política Lingüística també va expressar el seu convenciment que ‘el català té possibilitats il·limitades d’expressió, és una llengua flexible, madura i sòlida. És, com volia Carles Riba, indefinidament apta. El llenguatge ha d’anar de bracet amb aquest món que no s’atura, per a explicar-lo i explicar-nos a nosaltres mateixos.’