Segons una proposta signada per quaranta parlamentaris francesos, entre els quals Sébastien Cazenove, elegit per la quarta circumscripció de Catalunya del Nord a les llistes de La République en marche!, cal atorgar al personal sanitari que ha perdut la vida arran del contagi del coronavirus dels seus pacients als hospitals un estatus semblant als des morts en la guerra; a més, com que han mort per “la nació”, als seus fills se’ls hauria de reconèixer la condició de “fills de la nació” igual com es fa amb els dels soldats caiguts al front.

Òbviament, ací la nació és aquella mena d’entitat metafísica i abstracta simbolitzada en la imatge de La Marianne, que no te res a veure amb els problemes socials de la gent que viu i treballa a França sinó que es constitueix en una espècie de divinitat a la qual els ciutadans han d’adorar i sacrificar-s’hi quan els que maneguen les cireres a la nació així ho ordenin.

Com sabem —o hauríem de saber—, els monuments als Morts pour la France es van erigir per utilitzar, convertint-lo així, alhora, en agent i icona del discurs nacional franco-francès, el record dels nois que, entre 1914 i 1918, van ser duts per la força a l’escorxador de les trinxeres, on molts hi moriren víctimes d’uns governants als quals no repugnava gens la idea de resoldre els seus problemes i conflictes diplomàtics, o de la mena que fossin, mitjançant la guerra, i d’uns generals als qui no els importava en absolut el nombre de baixes dels seus exèrcits si aconseguien els objectius de les seves operacions. Potser la proposta signada per Cazenove pretén afegir els noms dels sanitaris morts durant el coronavirus a aquests infames monuments.

Com és lògic, igual com els nois de 1914 i les seves famílies haurien necessitat no pas reconeixements i medalles sinó que, senzillament, no hi hagués hagut guerra, els sanitaris d’avui dia no crec que aspirin a ser considerats herois nacionals sinó, només, que l’Estat que, com sovint ho oblidem, obté els seus recursos dels impostos que paga el conjunt dels ciutadans, incrementi notablement la part dels seus pressupostos destinada a sanitat, de tal manera que els metges i infermers puguin gaudir d’unes millors condicions de treball i el conjunt de la ciutadania d’un servei de salut més eficaç; segurament, si els darrers governs francesos no s’haguessin dedicat a fer retallades en despesa sanitària, a hores d’ara la xifra de morts pel coronavirus a França seria força més baixa; per cert, entre els afectats pel coronavirus, no hi ha cap dels policies que, ara fa uns mesos, sortien a atonyinar professionals de la salut en lluita per les seves condicions laborals? Què, comencem a fer comptes de quines despeses caldria suprimir per millorar la sanitat pública, de la qual, com ho podem veure, depèn la nostra salut i la nostra vida?

No crec pas que Cazenove i els altres trenta-nou signataris de la proposta pretenguin imitar o emular la resposta espanyola a la pandèmia amb tota la seva parafernàlia esperpèntica de militars, retòrica patriotera i de llenguatge bèl·lic equiparant el personal sanitari —o potser el conjunt de la ciutadania i tot— als soldats d’un exèrcit que se’n va a la guerra, sinó que, simplement, no m’estranya gens que s’arribi a solucions similars en dos estats —Espanya i França— tallats pel mateix patró d’un nacionalisme uniformista, excloent i autoritari que, a més, a conseqüència del Tractat dels Pirineus, a Catalunya tenim sovint l’ocasió de poder comparar. D’altra banda, Espanya i França també tenen en comú anar a la cua d’Europa en eficàcia en la lluita contra la pandèmia, mentre que en canvi, Alemanya, organitzada segons un sistema federal —paraula que, per a la majoria dels polítics francesos és sinònim de caos i de desordre— passa la mà per la cara a tothom.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.