Ara fa uns trenta anys, en la meva primera trobada amb la Catalunya Nord, un detall que em va cridar l’atenció fou l’omnipresència de la senyera de sang i or, la qual, i això era el que més em coïa, convivia sense cap problema a la total integració nacional i lingüística a França; per això, hi havia, entre els catalanistes nord-catalans d’aleshores, qui parlava de «senyeres-mordassa», per indicar que la bandera de les quatre barres havia esdevingut el símbol d’una identitat del tot folkloritzada i submisa.

Al Sud, sobretot durant el franquisme, la tradicional senyera de sang i or havia tingut un gran valor reivindicatiu, tal com podem comprovar-ho observant fotografies de la grans manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. Ara bé, un cop restablerta l’autonomia, la senyera amb les quatre barres va esdevenir la bandera oficial d’una comunitat autònoma espanyola; per això, podia conservar cert valor reivindicatiu, i, per això, l’exhibien els que el 1982 es manifestaren contra la LOAPA, una llei orgànica espanyola que pretenia retallar les tot just concedides autonomies, però no es podia usar com a símbol de la voluntat de trencar amb Espanya; d’ací que l’independentisme usi el símbol de l’estelada, creada a principis del segle XX mitjançant la superposició a la tradicional senyera d’un triangle amb un estel, inspirat en la bandera de Cuba, país s’havia independitzat d’Espanya el 1898. Vers 1980, era molt difícil veure estelades a Barcelona; per això, en aquella època, quan jo era un adolescent que començava a interessar-se per l’independentisme, no sabia ni que existís l’estelada, i si n’hagués vista cap, segur que no hauria entès pas a què venia allò d’afegir un estel a la senyera.

Tot això ve a tomb perquè un dels principals detalls de l’èxit de la manifestació del passat dissabte a Perpinyà contra la designació regional d’Occitanie ha estat l’exhibició d’estelades; no en deurien dur la majoria dels manifestants, però se’n van veure i, el que és més important, la seva presència no causava cap mena de rebuig, cosa que hem d’atribuir a la difusió del símbol independentista a la Catalunya Nord durant els darrers anys. Al departament dels Pyrénées Orientales són catalans, igual com al departament de Cantal són alvernesos, de la mateixa manera que a la província de Barcelona són catalans igual com a la província de Càceres són extremenys; d’ací que la sola afirmació de la catalanitat mitjançant l’exhibició de les quatre barres tingui un caràcter del tot innocu, del tot assumible per França o Espanya. Certament, hom pot observar que la bandera omnipresent als Pyrénées Orientales és la de sang i or mentre que al departament veí de l’Aude ho és directament la tricolor francesa, però això no canvia res.

Evidentment, qui va anar a la manifestació de Perpinyà amb l’estelada volia expressar alguna cosa més que el desacord amb el nom de la regió de Tolosa; no n’hi ha pas prou que ens facin la concessió de deixar-nos triar el nom de la regió mentre els límits regionals continuïn decidint-se a París sense consultar per a res les poblacions afectades; no es tracta pas que el nou esguerro territorial franco-francès de Tolosa dugui l’afegit Pays Catalan al seu nom, sinó s’ha de constituir una regió catalana amb capital a Perpinyà. Ningú no discuteix pas que sem catalans, però només s’escolaritza en català un 7% de la mainada malgrat que són moltes les famílies que volen català a l’escola per als seus fills però se n’han d’estar perquè l’administració pública francesa ni dóna prou suport a Arrels i Bressola ni crea prou línies d’ensenyament bilingüe; el futur econòmic de la Catalunya Nord —el departament francès amb el més alt índex d’atur, tot sigui dit— passa per Barcelona i no pas per Montpeller ni per Tolosa.

  • L’estelada també significa un objectiu final, però, per assolir-lo, cal que aquests altres objectius parcials siguin assumits per la majoria de la població.