Featured Video Play Icon

L’any 2006, un equip de rugbi a XIII de Perpinyà, rebatejat Dracs Catalans, integra la Super League anglesa i competeix amb 11 equips anglesos. Aquell any, l’equip nord-català no va poder evitar l’últim lloc en la classifi-cació.

Qui hagués pensat en aquell moment jugar a Wembley o al Camp Nou ?

Tot va començar quan tot anava malament. Val la pena tornar uns anys enrere, La lliga francesa de rugbi a XIII era un campionat on només competien equips amateurs. Pocs seguidors en la grades, pocs patrocinadors, pocs recursos, els millors jugaires marxaven cap al rugbi a XV o bé integraven els equips de la lliga anglesa… de fet, el rugbi a XIII era moribund tant a Catalunya Nord com a la resta de l’estat francès. La flama del rugbi a XIII només se mantenia gràcies a uns quants voluntaris incondicionals que resistien com podien. Maltrat tot això, alguns equips se destacaven en la primera divisió de la lliga francesa, eren principalment clubs situats al sud de l’estat : Vilanuèva d’Olt, Sent Gaudenç, Tolosa, Carcassona, XIII Català (Perpinyà) i Sant Esteve. En aquella mala maror, La selecció francesa de rugbi a XIII també col.leccionava les derrotes.

Bernard Guasch entra en joc. En els anys 2000, una colla de companys visionaris encapçalada per Bernard Guasch (president del club des de la creació dels Dracs Catalans), va començar a idear que el rugbi a XIII català només podia recuperar el seu prestigi jugant a la lliga professional anglesa. L’aposta era agosarada. Els va caler un munt de coratge i abnegació per tirar endavant el projecte. El sol equip de la lliga francesa que s’hi va arriscar, va ser el Paris Saint Germain. Sí, sí, parlem del PSG, el club de Neymar i companyia. El club parisenc només va aguantar dos anys a la lliga anglesa, 1996 i 1997, l’experiència va ser un fracàs i el PSG va acabar suprimint la secció de rugbi a XIII. Però els catalans necessiten reptes, i si els parisencs no ho van aconseguir, els catalans ho podran fer… Bernard Guasch i els seus amics visionaris van iniciar unes negociacions complicades per fer fusionar els 2 clubs nord-catalans més prestigiosos, dos clubs catalans però dos clubs rivals : el XIII Català i el Sant Esteve. Així va néixer l’UTC (Unió Tretzista Catalana). L’aventura comença…

L’UTC competeix en un primer temps en la lliga francesa, una lliga amateur que els catalans dominen descaradament i en 2004 el club nord-català presenta oficialment la seua candidatura per integrar la lliga anglesa de rugbi professional, però el projecte no era del tot lligat. Faltava un estadi adaptat a les normes per poder acollir els partits de la lliga anglesa. L’estadi de l’UTC, Gilbert Brutus, havia de ser completament reformat per poder acollir més de 10.000 espectadors. Les negociacions amb els poders públics nord-catalans (l’ajuntament de Perpinyà, el Consell General dels Pirineus Orientals i el Consell Regional Llenguadoc-Rosselló) van ser llargues i complicades. Finalment se va trobar una solució provisional, L’UTC jugaria a l’estadi Aimé Giral, és a dir l’estadi de l’USAP… Se permetia a un equip tretzista de jugar al temple del rugbi quinzista de Perpinyà, tot i esperant que l’estadi Gilbert Brutus fos renovat.

El 2005 l’UTC guanya la lliga i la copa de França de rugbi a XIII. El 2006 el club, que des de llavors s’anomena Dragons Catalans competeix per primer cop a la lliga professional anglesa. El club nord-català canvia de dimensió, tots els jugaires són d’ara endavant professionals. El club tretzista està guanyant la seua aposta, fitxa els millors jugaires de la lliga francesa i també jugadors de gran nivell internacional que venen de Nova Zelanda o Austràlia. Tot i això, el club manté una política de centre de formació propi, els jugaires nord-catalans són a la base del club, els Dragons Catalans tenen la seua masia ; el seguidors vibren amb Guisset, Mounis, Jampy, Verges, Gossard, Teixido, Cologni, Berthezene, Touxagas, Bosc…

El club creix també économicament, els avions xàrters porten milers de seguidors anglesos a la capital nord-catalana, l’impacte econòmic és quasibé immediat, 12.000 espectadors per assistir al primer matx a domicili dels Dracs a la lliga anglesa (per cert els Dracs van guanyar aquell partit contra Wigan per 38 a 30). Durant aquell primer any, si bé els Dracs van quedar últims en la classificació, van atreure una mitjana de 5.000 espectadors per matx. Molts canals televisius retransmeten els partits. La cosa sembla ben engegada.

Els Segadors esdevé l’himne dels Dracs. El 2007 el club ja compta 3.500 abonats i acaba desè en la classificació de la lliga anglesa, i cosa inesperada, els Dracs arriben en final de Copa d’Anglaterra. Va ser la primera cita al mític estadi de Wembley. Els Dracs ja comencen a fer història, tot i perdre la final contra els Saint-Helens 30 a 8, van emocionar els 84.000 espectadors cantant Els Segadors, l’himne de Catalunya que havia esdevingut també l’himne del club. Aquell dia, els Dracs Catalans se van guanyar el respecte de tota la Super League. El 2008, el club recull els fruits de tants anys de preparació i de tossuderia, ja compta 4.500 abonats i té una mitjana de 8.500 espectadors per matx. Els resultats segueixen, els Dracs juguen les fases finals de la super league i acaben tercers de la lliga. Els Dracs sedueixen més enllà del públic tretzista i el 2009 els dirigents del club intenten seduir Barcelona, els Dracs Catalans juguen un partit de lliga anglesa a l’estadi de Montjuic contra el Warrington davant 18.500 espectadors. Tot i que van perdre aquell matx, l’operació de seducció de cara la capital catalana ja està en marxa…

La Cup cap a casa. El club coneix alts i baixos en quant als resultats, el 2010 els Dracs Catalans acabaran a l’últim lloc de la classificació de la lliga anglesa. Tot i això el projecte esportiu del club sembla ben encaminat, ja compta 5.000 abonats i atreu grans jugaires internacionals. Aquell any, els Dracs van celebrar la vinguda en terres catalanes del 100.000è seguidor britànic. El començament de la temporada 2018 va ser un veritable malson pels catalans, només 3 victòries en els 13 primers matxs de lliga. La cosa marcava molt malament. A mitja temporada els Dracs anaven últims en la classificació. Però a la segona part de la temporada se va produir la resurrecció, moltes victòries a l’exterior eviten el descens dels catalans a segona divisió. Però el més maco encara havia de produir-se, si la lliga va resultar molt complicada pels catalans, en canvi van ser brillants a la Copa d’Anglaterra (una copa en què participen totes les nacions britàniques).

Contra tota previsió van arribar a la final enfrontant-se al Warrington, un equip molt superior en teoria… Se tractava de la segona final de la Cup pels Dracs Catalans a Wembley. Però aquest cop, arran d’un partit emocionalment insostenible, els catalans s’emporten la Cup cap a casa, és a dir ni més ni menys que el trofeu de la més antiga competició esportiva del món. Sembla ser que una llegenda hagi començat…

 

Aquest proper 18 de mai nou repte pels Dracs Catalans que s’enfrontaran al Wigan en Super League, i cirereta : per primer cop els Dracs Catalans jugaran al Camp Nou.