Que a Perpinyà se celebri la festa major de la cultura popular catalana està molt bé, llàstima, però, que hagin decidit organitzar l’acte el dia 13 de juliol, la vigília de Santa Marianne, perquè, segons sembla, aquell dia els elegits de Perpinyà consideren que no tenen res millor a fer que guarnir tota la ciutat amb tricolors franceses; encara sort, perquè pitjor és a Vilanova de la Raó on, en comptes d’anar-se’n a la platja o a prendre la fresca al bosc, cada 14 de juliol fan, sense cap mena de sentit del ridícul, una mena de processó laica passejant la imatge de la Marianne com si fos un dels sants que surten en la Processó de la Sanch de Perpinyà; quina similitud que es dóna entre una relíquia de l’antic fanatisme i obscurantisme religiós i els cultes nacionals francesos; com sempre, doncs, la République Française és un model d’allò que no ha de ser de cap manera la República Catalana que maldem per bastir.

El 14 de juliol, caldria guarnir Perpinyà, però amb crespons negres de dol igual com a la processó de Vilanova de la Raó s’hi hauria d’afegir una confraria de penitents que anessin flagel·lant-se, en primer lloc, perquè la creació del departament dels Pyrénées Orientales el 1790 per l’Assemblea Nacional francesa va significar la liquidació a la Catalunya Nord del minvat autogovern de què havia gaudit després del Tractat dels Pirineus de 1659 i l’abolició de les constitucions catalanes encara vigents malgrat l’annexió a França; evidentment, un altre motiu de flagel·lació seria l’empobriment de les comarques nord-catalanes motivat perquè la frontera hispano-francesa de 1659 els va impedir participar en el desenvolupament industrial del Principat; que la Catalunya Nord és el departament amb més atur de tot França bé cal celebrar-ho, oi? La confraria dels penitents hauria de fer parada davant del monument dit dels Morts pour la France per recordar que, en realitat, van ser Morts par la France ja que es va tractar de joves del poble que, entre 1914 i 1918, sense cap mena d’aprensió ni d’escrúpol, el govern francès va enviar a l’escorxador de les trinxeres a morir en els seus estúpids jocs de guerra, i és que tot això és el que se n’ha tret d’acceptar a ulls clucs el discurs nacional franco-francès fins al punt de posar el català en perill d’extinció amb el funest costum de parlar als fills en francès. Per cert, no seria interessant organitzar una processó des de Perpinyà fins a Vilafranca de Conflent per demanar la reobertura, d’una vegada ja, de la línia del tren? Potser passejar-hi una imatge de la Marianne seria la manera de recordar que les autoritats nord-catalanes no tenen competències per ocupar-se’n i que a París, la seu de l’omnímode poder franco-francès, ni tan sols deuen saber on cauen Perpinyà i Vilafranca de Conflent.

També n’hi ha que diuen que França comença a fer figa, tal com ho demostra, precisament, el moviment de les armilles grogues. En els valors del 14 de juliol, només hi creuen les classes benestants, molt contentes, d’altra banda, amb les polítiques reaccionàries d’Emmanuel Macron, mentre que els sectors socials desposseïts i, sobretot, la gent dels territoris del desert francès, es deixen entabanar amb les falòrnies de Marine Le-Pen, o amb les de Jean-Luc Mélenchon que no resulten gaire diferents; espero que a la Catalunya Nord, el catalanisme acabi esdevenint l’alternativa real a una cosa tan patètica i grotesca com ho és el culte a la Marianne.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com