Dilluns dia 27 de febrer a les nou del matí, puntualment, va començar la reunió del Consell departamental dels Pyrénées-Orientales; els punts de l’ordre del dia eren qüestions ambientals sobre el mar i el litoral, el desenvolupament de les energies renovables, un programa d’eliminació dels mosquits, l’agenda cultural per al 2017 i la millora i condicionament dels accessos al castell reial de Cotlliure; vistos el centralisme francès de París i el subcentralisme regional de Tolosa, ací ens trobem amb una mostra dels afers que poden tractar-se a Perpinyà. Just en el moment mateix en què els consellers generals van començar la seva sessió de treball, és a dir, a fer la seva feina, davant mateix de la seu del Consell va organitzar-se una manifestació; en principi, doncs, res d’especial ni d’estrany, si no fos perquè els manifestants eren l’alcalde Pujol —compte, no pas Jean-Marc de Perpinyà sinó Joan Lluc de Forques— i els regidors del seu ajuntament.

Segons sembla, si protestaven no era pas pels temes que els consellers generals discutien, que, així d’entrada, no estaven pas malament, sinó, més aviat, al contrari per un que no discutien: atorgar una subvenció per al municipi per realitzar-hi el projecte de bastir-hi un MARPA. Hermeline Malherbe va mostrar-se sorpresa per l’actitud dels elegits de Forques i va posar de manifest la voluntat del departament de treballar sobre un esquema global —un detall aquest molt important perquè si no hi hagués esquema o aquest no fos pas global, llavors si que malament rai— per a l’atenció a la gent gran dins del conjunt del territori, mentre que els manifestants, que van ser rebuts a la sala de reunions, en van marxar decebuts perquè, segons ells, no van rebre cap explicació convincent, d’ací que se’ls acudís una solució tan extrema com anar a trobar el prefecte, que per això és el primer representant de l’Estat al departament, i els qui hagin llegit La pesta saben que, quan a l’Orà d’Albert Camus, s’hi declara l’epidèmia, de prendre les mesures adients no se n’encarreguen pas els elegits locals —l’alcalde o el president del departament— sinó el prefecte.

Fins i tot en el país de Salvador Dalí, una situació tan surrealista com aquesta més aviat es fa estranya. Alguns malpensats, que sempre n’hi ha, hi han volgut veure una conseqüència del paper destacat que, pel seu carisma i intel·ligència, ha tingut Joan Lluc Pujol en la campanya Oui au Pays Catalan en rebuig d’anomenar Occitanie una regió on, com sabem, per decisió de París hi ha quedat inclosa la Catalunya Nord. Vista la que s’ha organitzat com a represàlia a una cosa tan innocent, submisa i hexagonal com el Pays Catalan, m’estimo més no pensar què hauria pogut passar si, a l’entrada del seu municipi, Pujol hi hagués fet posar un indicador amb el lema “Forques (Rosselló) Catalunya”, igual hi haurien enviat un enginyer militar a enderrocar el poble i construir-hi una fortalesa, que, el dia de demà, podria, fins i tot, ser declarada patrimoni de la humanitat.

De moment, però, ens trobem que, com tothom, els veïns de Forques paguen regularment els seus impostos, però, com que els que remenen les cireres al Consell del departament estan empipats amb el seu alcalde, es queden sense els equipaments que necessiten; si més no mentre durés aquesta situació, ja els podrien fer alguna rebaixa fiscal, almenys en el que correspongui a inversions del departament al poble. Com podem veure, a segons qui, li deu semblar correcte utilitzar el poder institucional no pas per fer complir la llei sinó per coaccionar.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com