Una de les coses que més em va cridar l’atenció quan, ara ja fa uns trenta anys, vaig començar a descobrir la Catalunya Nord era que gairebé a cada poble hi havia un carrer amb el nom de Jean Jaurès; no sabia pas, però, que a Perpinyà n’hi hagués una estàtua fins que he llegit sobre el petit incident que s’hi va esdevenir el passat dissabte durant un acte de la federació catalana del partit socialista.

Com que se n’esqueia l’aniversari de l’assassinat, els socialistes catalans van convocar els seus simpatitzants i adherents a un acte d’homenatge a Jean Jaurès; per una vegada, em trobo amb una commemoració històrica que no em resulta pas odiosa perquè, com sabem, Jaurès va ser mort perquè es va dedicar a fer mans i mànigues per evitar l’esclat de la Gran Guerra o I Guerra Mundial; podem estar segurs, doncs, que si hi hagués reeixit, molts dels que ara figuren a les llistes dels monuments dels Morts pour la France haurien pogut viure tranquils fins a la fi natural dels seus dies, i, en l’actualitat, els devots de la Marianne no disposarien pas d’un escenari per representar-hi les seves comèdies nacionals franco-franceses, del tot en línia amb l’esperit de Raoul Villain (1885-1936), el patriota nacionalista francès que el 31 de juliol de 1914 va assassinar Jaurès a París, i que el 1919 va ser absolt del seu crim dins de l’ambient de fervor nacionalista que es patia aleshores, on no importava que la victòria hagués costat centenars de milers de morts.

El detall que m’importa assenyalar, però, és que l’acte del passat dissabte al peu del monument a Jean Jaurès no es va desenvolupar pas tal com els organitzadors ho havien previst perquè, tot d’un plegat, van aparèixer uns manifestants amb pancartes recordant que Jean Jaurès mai no hauria votat la Llei de Treball que ha tirat endavant el govern socialista de Manuel Valls. Tenen tota la raó del món, només que jo hauria puntualitzat que Francesc Layret, Salvador Seguí, Joan Peiró i, fins i tot, Lluís Companys tampoc no haurien votat mai una llei així; evidentment, em sap greu que, a la Catalunya Nord, l’esquerra, tant l’oficial del PS i del PCF com l’alternativa dels qui organitzaren la protesta, no tinguin com a referents els que a Catalunya, però fora de la zona francesa, també lluitaren pels drets de la classe treballadora. Per cert, Jean Jaurès era occità i defensava que les llengües regionals també s’havien d’ensenyar a escola; en fan gaire cas Ségolène Neuville i els seus seguidors, als quals no els reca gens usar un nom tan despersonalitzat i hexagonal com PS66? Estan disposats a moure un dit perquè a la Catalunya Nord s’estableixin totes les escoles catalanes i fileres bilingües necessàries?

Quan van sortir els manifestants amb les seves pancartes i els seus crits, alguns dels militants del PS66 s’hi van enfrontar i es va originar una breu batussa; segurament, aquests militants socialistes són, igual com François Mitterrand, François Hollande i Manuel Valls, els legítims hereus dels socialistes que, el 1914, deixant de banda tota la lluita de Jaurés per la pau, van acceptar la declaració de la Guerra. Evidentment, si una cosa no faran els socialistes d’avui dia serà demanar disculpes perquè, després de mort Jaurès, la Secció Francesa de la Internacional Obrera acabés traint els seus ideals unint-se a la Union sacrée que tanta mort, misèria i destrucció causà a França i a la resta d’Europa. Amb uns precedents com aquests, no ens ha d’estranyar gens que un govern socialista aprovi la Llei de Treball, i encara sort perquè retallar els drets dels treballadors no és pas una cosa tan greu com participar en una guerra.

Xavier Deulonder i Camins (Dl. u d’agost del 2016)

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.