Com que l’actualitat del departament més remot, pobre i perdut de França, amb la taxa d’atur més elevada de tots, em sembla força insípida a més de no gaire estimulant i, com que, d’altra banda, no tinc pas gens de ganes de parlar sobre la qüestió del nom de la Ruritanie, més que res perquè estic convençut que el poder decisori dels nord-catalans hi serà nul. Avui, penso explicar-vos un conte que se m’ha anat acudint durant aquests darrers dies.

            En aquest conte, que és molt fantasiós, el departament de Pyrénées Orientales i, abans, la province du Roussillon no han existit mai perquè en les negociacions del Tractat dels Pirineus, que posà fi a la guerra entre França i Espanya iniciada el 1635, la corona espanyola va aconseguir quedar-se amb tot Catalunya; per això, dins d’Espanya, Catalunya és una comunitat autònoma formada per cinc províncies: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Perpinyà; així doncs, la frontera entre Espanya i França és on ha estat sempre: a Salses, l’estació, d’altra banda, on sempre hem hagut de canviar de tren si, des de Perpinyà o des de Barcelona, preteníem anar a París perquè, com sabem, els trens espanyols tenen una amplada de via diferent de l’Europea; traieu, doncs, els gendarmes i poseu-hi en el seu lloc guàrdies civils amb els corresponents tricornis.

            Estem, doncs, en un món on a ningú no se li pot acudir dubtar que Perpinyà sigui una ciutat més de Catalunya exactament igual com Girona, Tortosa, Reus o Valls. Ara bé, com tots sabem, el segle xx va ser el moment de l’aparició i desenvolupament del catalanisme o nacionalisme català, i ací és on ve el problema, perquè, desconeixem per quina raó, la província de Perpinyà s’hi ha mostrat sempre immune, d’ací que s’hagi convertit en el baluard de l’espanyolisme a Catalunya. Per això, a l’ajuntament de Perpinyà i a la diputació provincial, els partits majoritaris són el PP, el PSOE, Podemos i Ciutadans, mentre que a ERC, CDC i la CUP ja els ve just tenir-hi representació; no ens ha d’estranyar doncs, que Perpinyà sigui l’única ciutat de Catalunya on els noms dels carrers no estan pas posats en català sinó, com a molt, en versió bilingüe castellà-català. La Universitat Catalana d’Estiu s’ha hagut de traslladar a Ripoll perquè quan a Prada el PP va passar a governar l’ajuntament va avisar que no cediria pas de cap manera als organitzadors de l’UCE les instal·lacions del seu centre de secundària, que, evidentment, no seria pas le Lycée Charles Renouvier sinó el Instituto Conde-Duque de Olivares, com també tots recordem que en la Via Catalana del 2013, els trams de la província de Perpinyà no va haver-hi manera d’omplir-los. D’altra banda, a Perpinyà i a tot arreu de la província, hi té força pes Plataforma pel Rosselló —o, més aviat, Plataforma por el Rossellón com acostumen a dir-ho—, un partit que té el seu origen en la PxC de Josep Anglada, una formació de la ultradreta xenòfoba racista, furibundament espanyolista a més, que va fracassar a tot arreu de Catalunya excepte a Perpinyà.

            I en aquestes ens trobem que la diputació provincial de Perpinyà llença a la Generalitat de Catalunya l’ultimàtum que si no deixa estar el procés per la independència i torna a la cleda constitucional espanyola, la diputació iniciarà els tràmits per separar-se de Catalunya i constituir-se, òbviament dins d’Espanya, en una comunitat autònoma a part. La veritat sigui dita, no ha estat pas cap sorpresa; des del restabliment mateix de la Generalitat després de la fi del franquisme, l’argument espanyolista de Perpinyà ha estat sempre el de blasmar el centralisme de Barcelona i reivindicar la identitat a part del Rosselló, invocant com a precedent històric la iniciativa presa pels Comtats de Rosselló i Cerdanya el 1624 de constituir-se en un regne a part del Principat de Catalunya. I ara què fem? Si en un hipotètic referèndum sobre la independència, ha de votar-hi tot Catalunya, llavors els resultats de la província de Perpinyà farien molt difícil la victòria de la independència, un problema que, òbviament, queda resolt si Perpinyà se’n va; ara bé, no podem caure pas en la contradicció de defensar la identitat nacional de Catalunya però deixant-nos-en un tros, tot i que, al capdavall, els independentistes irlandesos bé van renunciar a l’Úlster, que, fins aleshores, no era cap altra cosa que una regió més d’Irlanda, però, és clar, és que els unionistes hi tenien una clara majoria.  

Evidentment, si hi ha una opinió que no sembla pas tenir-se gaire en compte per ningú és la dels catalanistes de la província de Perpinyà, als quals els sembla intolerable que els de la resta de Catalunya estiguin disposats a abandonar-los, i, sobretot, troben molt raonable témer que, si els espanyolistes locals aconseguissin separar-se de Catalunya, llavors, en la nova comunitat autònoma, hi iniciarien una política lingüística molt pitjor encara que la de José Ramón Bauzá a les Illes; pensem que, per comparació amb el cap visible del PP a Perpinyà, l’ex-alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol encara pot semblar un catalanista arrauxat, i que la direcció de Ciutadans al Rosselló acusa els dirigents barcelonins del seu partit de ser massa suaus en la lluita contra el catalanisme.

Els catalanistes de les altres províncies ja ho veuen que els seus companys de Perpinyà tenen tota la raó del món i que quan hi enraonen hi estan del tot d’acord, però noi, què s’hi pot fer? Allà dalt, aquests són quatre gats i, és clar, ací baix no podem pas dedicar-nos a treure’ls les castanyes del foc ni a fer-los la feina; quina culpa hi tenim nosaltres que a tot arreu de Catalunya Pau Claris es vegi com un heroi nacional menys a Perpinyà que en diuen pestes i penjaments? O que a Perpinyà gairebé tothom parli en castellà? O que la plaça de toros de Ceret no hi hagi manera de fer-la tancar? Fet i fet, si no diem pas que el nou estat hagi d’incloure tots els Països Catalans és perquè al País Valencià i a les Illes, la majoria la tenen els espanyolistes, tal com passa al Rosselló.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.