Quan va esdevenir ministre d’educació, Jean-Michel Blanquer semblava ser una persona de mentalitat oberta i favorable a l’ensenyament de l’occità a l’escola; si més no, aquest és l’efecte que va fer als responsables del mitjà digital occità Jornalet, però ara, el senyor ministre proposa una reforma del batxillerat i dels liceus i, vés per on, a qui li toca el rebre és a l’ensenyament de les llengües regionals que pot veure’s greument disminuït en l’educació secundària, tal com s’ho veuen a venir les associacions de la FLAREP (Federació per les llengües regionals a l’educació pública), les quals, a més, assenyalen els incompliments per part de les autoritats acadèmiques dels textos reglamentaris sobre l’ensenyament de les llengües regionals, és a dir, que els organismes oficials francesos infringeixen la seva mateixa llei, cosa que, d’altra banda, ens indica de què pot servir establir-hi acords.

Com ja he dit unes quantes vegades, no m’agrada gens el concepte “llengües regionals” perquè implica l’existència d’una “llengua nacional” que tots els ciutadans —o potser seria més exacte dir súbdits— de la Repúblique, una, indivisible i hexagonal, tenen l’obligació d’acceptar com a pròpia. Arran d’una esmena introduïda el 23 de juliol del 2008, l’article 75-1 de la Constitució de la V República Francesa defineix les llengües regionals com a part del patrimoni de França; bé, la Torre Eiffel és un símbol no sols de París sinó de França i tot, però és evident que si s’hi hagués donat el mateix tractament que es dóna a les llengües regionals, avui dia ja no en quedarien ni els fonaments, i serien només els historiadors i els arqueòlegs els que sabrien dir on va estar emplaçada; la situació de les llengües regionals pot resultar comparable, doncs, a l’estat de conservació del Palau de les Tulleries o al del traçat urbà medieval de París.

Amb la promulgació, el 1951, de la Llei Deixonne, la primera que hi permetia l’ensenyament de les llengües regionals, l’escola franco-francesa va deixar de ser allò que havia estat des de la seva creació: una institució encarregada d’eradicar l’occità, l’arpità, el bretó, l’alsacià, el basc, el català i el cors, però aleshores ja era massa tard perquè, fins i tot del català, una de les llengües que més va resistir l’uniformisme nacional jacobí, se n’havia trencat la transmissió intergeneracional; d’altra banda, a partir de 1951, simplement, va deixar d’estar prohibit l’ensenyament de les llengües regionals a l’escola, però, tal com ja ho sabem, França no s’ha plantejat mai de reparar o revertir la destrucció cultural que va cometre; per això, l’ensenyament de les llengües regionals existeix només perquè hi ha entitats que s’hi dediquen mentre que França no s’ha considerat mai en el deure de fomentar la recuperació d’aquelles llengües que el sinistre abbé Grégoire considerava “patois”. A la Catalunya Nord, el català va ser la llengua habitual en tots els àmbits de l’administració fins que, un mal dia, a Lluís XIV li va semblar que aquest era un ús contrari a la seva autoritat i a l’honor de la nació francesa; la flor de lis va marcir-se per sempre més i dels Borbó francesos ja no se’n canta ni gall ni gallina, però la Marianne tricolor ens demostra cada dia que és la legítima continuadora i hereva del Rei Sol, tal com podem veure-ho amb la reforma del ministre Blanquer.

Els pares dels alumnes del col·legi Joan Amade de Ceret (Vallespir), mobilitzats contra la supressió d’una hora de català per als alumnes de 6a bilingüe, lamenten que l’ensenyament del català sigui una cosa per la qual calgui lluitar constantment; bé, en realitat, la lògica del sistema francès és aquesta; com hem dit abans, amb la Llei Deixonne de 1951, l’ensenyament del català va passar a estar tolerat però va continuar sent vist com una nosa; per això, no s’aconsegueix mai que l’escola púbica creï places de català suficients per cobrir-ne la demanda per part dels pares d’alumnes. Qui vulgui que l’ensenyament del català deixi de ser un problema a la Catalunya Nord que comenci, doncs, per plantejar-se esborrar la frontera del Tractat dels Pirineus.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com