Com cada any, el record negatiu de l’UCE és el de veure com a Prada tothom parla en francès, una cosa que, òbviament, desesperaria Pompeu Fabra si, per un moment, alcés el cap ja que no passava pas quan va haver-se de refugiar al Conflent fugitiu dels franquistes que, d’haver-lo capturat, en podem estar segurs, l’haurien afusellat sense manies ni contemplacions i encara ho haurien celebrat ja que, segons ho bramava per Ràdio Sevilla el general franquista Gonzalo Queipo de Llano, Fabra i la seva obra eren un dels principals objectius a destruir, i, per això, a Badalona, on vivia, els franquistes van assaltar casa seva i tot allò que hi van trobar de llibres, apunts i notes ho van cremar en una foguera encesa al mig del carrer.

I si ara fa seixanta anys, no s’hagués perdut la transmissió generacional del català perquè no s’hagués generalitzat el mal costum de parlar als fills en francès? Evidentment, comprenc que estic demanant una incongruència; si, al segle xix, el nou discurs nacional franco-francès, generat amb la Revolució, no va ser contestat mai per un moviment catalanista i, a més, va veure’s reforçat després de les dues guerres mundials del segle xx, potser podem estar contents que la pèrdua de la llengua es donés ara fa seixanta anys i no pas abans; sort, doncs, que, en temps de Pompeu Fabra, a Prada encara tothom parlava en català; segons diuen, vers 1850, a Marsella ja es notava la desaparició de l’occità i l’afrancesament lingüístic de Narbona va ser unes quantes dècades anterior al de Perpinyà. Malgrat tot, però, juguem a imaginar-nos que els descendents dels catalanoparlants de 1950 parlessin tots en català, a no ser, és clar, que haguessin emigrat per buscar-se la vida a París; llavors, ens trobaríem amb una situació semblant a la del Principat: no pas tothom, potser ni tan sols la majoria, però sí que un nombre significatiu de gent continuaria parlant en català, fins i tot per adreçar-se a desconeguts; òbviament, també passaria que, davant d’un interlocutor francès, l’actitud majoritària seria la de canviar automàticament de llengua, malgrat que, en la situació que estic plantejant, seria bastant fàcil que la immensa majoria dels franco-parlants de la Catalunya Nord entenguessin el català sense gaire dificultat i que, fins i tot, amb una mica d’empenta, poguessin animar-se a parlar-hi; aleshores no podria passar de cap manera que algú que, per exemple, acudís a la biblioteca pública de Prada es trobés amb una bibliotecària per a la qual el català resultés tan inintel·ligible com l’alemany o el polonès. Potser aquesta era la situació que jo esperava trobar-me a la Catalunya Nord la primera vegada —any 1984— que vaig anar a l’UCE i, per això, quan vaig veure el pa que realment s’hi donava amb el català, em va caure l’ànima als peus.

Certament, dono per bona una afirmació que vaig llegir per primera vegada en les estades a l’UCE de la meva ja llunyana joventut: “Espanya no és pas res més que una França esguerrada”; tanmateix, no crec pas que el nacionalisme uniformista francès sigui més radical i més insidiós que el seu homòleg espanyol; al capdavall, les lleis d’ensenyament públic donades a Espanya pel ministre Claudio Moyano el 1857 i a França pel ministre Jules Ferry el 1882 tenen en comú el fet d’imposar la llengua nacional de l’estat —el castellà en un cas, i el francès en l’altre— com a únic vehicle de la docència amb exclusió total de les llengües considerades regionals; a tot arreu de Catalunya, doncs, el català va quedar bandejat de l’escola; segurament, a la Catalunya Nord, castigar els mainatges que, ni que fos jugant a l’hora del pati, parlaven en català a col·legi no s’hagués pogut fer si les famílies hi haguessin protestat o si, simplement, els mestres —molts d’ells catalans— no haguessin tingut ganes d’eradicar el català; en aquest cas, potser sí que amb la llei francesa a la mà, s’hauria pogut portar mestres francesos a les escoles catalanes i enviar tots els mestres catalans a Dunkerke, a l’Àfrica Occidental Francesa o a la Indoxina, però segur que, a la pràctica, per estalviar-se problemes, no s’hi haurien atrevit; fet i fet, la França de la III República no era pas ni l’Alemanya de Hitler ni tampoc l’Espanya de Franco o l’URSS de Stalin.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com