Elna, la capital del Rosselló des que, a finals de l’època romana, Ruscino va entrar en decadència i fins que, al segle xii, va començar a desenvolupar-se Perpinyà, ha marcat una altra fita gloriosa en la història de Catalunya igual com va fer-ho el 1285, quan va ser destruïda per haver resistit els invasors francesos, o el 1939, quan va instal·lar-s’hi la cèlebre maternitat dirigida per la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz (1913-2011). Com és que, malgrat l’esforç que hi van dedicar, els efectius policials espanyols no van saber trobar ni les urnes ni les paperetes que s’havien de fer servir en el referèndum de l’1 d’octubre? Si es pensaven que tot aquest perillós material era a Catalunya, l’encertaven; tanmateix, no estava pas al Principat sinó a la Catalunya Nord on, tal com ho estableix el Tractat dels Pirineus, les autoritats espanyoles no hi tenen jurisdicció; al capdavall, per això va ser que, després de 1939, Pompeu Fabra, Pau Casals i molts d’altres van poder viure a Prada sense haver de témer l’acció del règim franquista. Com és que la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) se celebra a la Catalunya Nord? Si diem que aquest esdeveniment cultural va començar el 1969, amb aquesta simple indicació cronològica ja queda tot clar.

Agradi o no, el procés independentista sud-català ha demostrat que, ara per ara, Pyrénées Orientales no és pas un departament francès com els altres; si, realment, la Catalunya Nord no existís, hauria estat inconcebible que a Elna, o a qualsevol altra localitat del departament número 66, s’hi hagués pogut trobar ningú disposat a col·laborar amb el referèndum català; per què un francès hauria hagut de voler implicar-se en afers interns de Catalunya o d’Espanya? Perquè li semblés que amb la independència de Catalunya, França hi podria sortir guanyant potser? Una idea molt dubtosa, tenint en compte la bona entesa existent entre Madrid i París. Però és que no es tracta únicament de les urnes i paperetes d’Elna, sinó dels nord-catalans que, el passat diumenge, van baixar al Principat a col·laborar en la celebració del referèndum, cosa que, tal com ens ho podem figurar, no va passar pas als departaments de l’Aude, l’Ariège o Hautes-Pyrénées, on la immensa majoria de la gent s’ho deuria mirar com una cosa llunyana o aliena i, a més, les anàlisis que en fes sempre serien en funció de França. A més, tots els alcaldes nord-catalans, incloent-hi Jean-Marc Pujol, s’han solidaritzat amb els seus homòlegs principatins davant de la persecució policial que patien, igual com no han faltat manifestacions de protesta davant del consolat espanyol de Perpinyà.

Evidentment, Louis Aliot no s’ha posicionat pas a favor de la independència de Catalunya, però ha manifestat que el conflicte havia de tenir una solució dialogada; per tant, la postura de l’extrema dreta francesa, com sabem racista i xenòfoba, no ha estat tan dura i intransigent com la que a Espanya han expressat partits que es presenten com de dretes —el PP— o de centre-dreta —Ciutadans—. Si Albert Rivera, el cap visible de Ciutadans, va pel món dient que ell és el Macron espanyol, no entenc pas com és que a l’Elisi no el denuncien per insults, difamació i calúmnies.

A França, el Front National necessita donar una imatge moderada i dialogant mentre que a Espanya, el PP i Ciutadans poden anar pel broc gros, sense condemnar el franquisme ni desmarcar-se’n i proposant la repressió com a resposta als problemes polítics. Manuel Valls diu que la independència de Catalunya seria la fi d’Europa; tenint en compte quin és el model d’Europa que proposa i defensa, el seu advertiment és, més aviat, una raó de més per fer-se independentista. Tanmateix, si en la qüestió catalana, França no ha perdut pas les formes és només perquè, dissortadament, el tema no afecta cap dels territoris situats dins de les seves fronteres; òbviament, les guerres d’Indoxina i d’Algèria ens poden servir per fer-nos una idea de quina seria la reacció de París si Còrsega optés per la independència o, també, si arribés a donar-se el cas que un determinat departament meridional, conegut per la fal·lera que molts dels seus ciutadans tenen per les cargolades així com pel món casteller i per fer excursions al Canigó, decidís unir-se a la República Catalana.

Tant de bo el camí per traslladar des de La Menera (Vallespir) fins a Leucata (Aude) l’indicador que defineix el poble com el més meridional de França hagi començat a Elna.

Xavier Deulonder i Camins

deulonder@hotmail.com

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.